Els Javis es fan grans a Canes

Abans d’aquest any, Javier Ambrossi i Javier Calvo –els Javis– no havien participat mai a Canes, però ningú ho diria d’acord amb la barra amb què s’han ficat el certamen a la butxaca. Van arribar la Croisette dijous just a temps de presentar el que tot just és el seu segon llargmetratge, La bola negra, i a l’acte la van convertir en la pel·lícula de què tothom parlava. Dos dies després, van incorporar els seus noms als annals del festival al guanyar ex aequo el premi a la millor direcció, el tercer guardó en importància dels que componen el palmarès de la mostra, i que a més d’ells només tenen dos autors nascuts al nostre país: Luis Buñuel, que el va guanyar per Los olvidados el 1951, i Pedro Almodóvar, que el va obtenir el 1999 gràcies a Todo sobre mi madre.

Ho han aconseguit només 12 mesos després que Oliver Laxe guanyés aquí mateix el premi del jurat gràcies a Sirat. Per al gallec, el que va passar a partir d’aquell moment va ser un viatge ple de reconeixements que va culminar la nit dels Oscars. Que ningú s’estranyi si els Javis experimenten el mateix recorregut al llarg dels pròxims mesos.

Inspirada en les quatre pàgines homònimes que Federico García Lorca va deixar escrites abans de ser assassinat a tall d’inici de la que seria la seva primera obra protagonitzada per un personatge obertament homosexual, La bola negra retrata tres generacions d’homes homosexuals en l’últim segle per parlar de la identitat queer com una cosa en constant procés de construcció i reconstrucció, i de la memòria històrica com a eina essencial per neutralitzar la intolerància i l’odi.

És una obra extraordinàriament agosarada, que no amaga les pretensions sinó que les exhibeix, que es delecta en la recerca de l’emotivitat i la sensualitat, i amb un maximalisme estilístic que funciona com si fos l’equivalent d’un crit a ple pulmó que, segons els seus propis creadors, pretén donar veu a tants homosexuals que no van tenir mai l’oportunitat d’obrir la boca. "Les persones LGBTIQ+ han viscut durant molt temps amb una bola negra a dins, plena de vergonya, odi i por", van assenyalar els Javis quan van pujar a recollir el premi. "Esperem que les generacions que han de venir aconsegueixin que aquesta bola es vagi fent més petita".

Per descomptat, a escala internacional, la principal notícia de la nit va ser una altra: Cristian Mungiu va guanyar la Palma d’Or gràcies al seu sisè llargmetratge, Fjord, i d’aquesta manera va ingressar en el selecte club de cineastes –només nou membres, entre ells Francis Ford Coppola, Emir Kusturica, Michael Haneke, Ruben Östlund i els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne– que compten en el seu historial amb dos exemplars d’aquest premi tan preuat. Per a qui signa aquest text, es tracta d’una de les pel·lícules més discutibles del romanès, sobretot perquè es mostra especialment faltada de subtilesa, fins i tot d’acord amb els estàndards d’un cineasta sempre procliu a remarcar amb colors fosforescents allò que mira de dir-nos. A través del film, el director de 4 meses, 3 semanas, 2 días –la pel·lícula que li va proporcionar la seva primera Palma– no només tracta de qüestionar les lleis de protecció al menor que es permeten separar els nens dels pares sense motiu sinó també acusar les societats seculars suposadament progressistes de xenofòbia i discriminació religiosa, i per fer-ho no dubta a dedicar-los una condescendència gairebé paròdica.

Travesses

Notícies relacionades

Bad Bunny ja és llegenda

Renaldo & Clara torna amb un àlbum suggerent i inquiet

La victòria de Mungiu va convertir en paper mullat les travesses que adjudicaven la Palma d’Or a la pel·lícula que probablement més la mereixia i que es va conformar amb el gran premi del jurat: la intriga domèstica Minotauro, primera pel·lícula que Andrey Zvyagintsev ha dirigit fora de Rússia, d’on va fugir per motius polítics.

Pel que fa a la resta de premis, cap admet grans queixes. El polonès Pawel Pawlikowski va compartir amb els Javis el premi a la millor direcció gràcies a Fatherland, en la qual combina el repàs de la història europea i el retrat de personatges amb una austeritat molt bonica i una gran riquesa psicològica. El premi del jurat va ser per a The dreamed adventure, de l’alemanya Valeska Grisebach, una absorbent barreja de drama social i intriga criminal.