Duel de titans

A més, s’ha beneficiat d’aquesta curiosa i una mica desconcertant aposta per l’espiritualitat –una mica de màrqueting també té l’assumpte– que ha sigut present en l’últim disc de Rosalía, per exemple. Los domingos s’instal·la en certa abstracció i sembra el dubte ideològic, però és una proposta prou potent perquè hagi interessat un ventall ampli d’espectadors i crítics. Parteix com a favorita, cert, però Sirat, que també té molt d’espiritual, serà un dur contrincant.

Maspalomas, a la caça amb nou nominacions, Sorda i La cena juguen en una altra lliga, més aviat en tres lligues diferents: la presència de La cena, una comèdia més blanca que negra sobre la postguerra espanyola, és l’aposta per un cine comercial de certa elegància. Perquè si alguna cosa destaca en la composició dels Goya d’aquest any és l’heterogeneïtat de les seves propostes. En tot cas, resulta estrany, com sempre, que en les nominacions a la millor direcció hi hagi Carla Simón i Albert Serra, però no les seves pel·lícules, Romería i Tardes de soledad, que són propostes bastant més personals que d’altres que sí que competiran pel guardó principal. Qüestió de gustos, per descomptat. Tardes de soledad ha sigut nominada en la categoria documental.

Notícies relacionades

La fiscalia investiga Julio Iglesias per presumpta agressió sexual

L’antiga seu de Gustavo Gili serà la Casa de l’Arquitectura de BCN

Qüestió de criteris. En l’apartat de direcció novella no acaba d’entendre’s que hi sigui Balearic, no perquè no tingui interès, que en té, sinó perquè el seu director, Ion de Sosa, ja havia realitzat prèviament un llargmetratge (Sueñan los androides), un documental (True love) i un migmetratge (Mamántula), a més d’un curt (i molts i excel·lents treballs com a director de fotografia).

Tal com estan formulades les nominacions, hi ha premis que semblen bastant segurs, com el de millor actriu revelació per a Blanca Soroa, l’adolescent que vol ser monja a Los domingos, tot i que estigui igual de bé la debutant Elvira Lara de Los Tortuga i hi pugui haver una tirada afectiva per la Miriam Garlo de Sorda. Però la resta quant a interpretació serà més renyida que en anys anteriors, on sòlides figures encarnant personatges històrics o rellevants acostumaven a partir amb molt d’avantatge. Una aposta, tan factible com qualsevol altra: Mario Casas per Molt lluny i Antonia Zegers per Los Tortuga.