Sara Blanch inaugura un any ple de desafiaments lírics

Sara Blanch (Darmós, Ribera d’Ebre, 1989) ha començat l’any al màxim i amb la vista posada en la seva ascendent carrera internacional amb debuts importants amb figures com Juan Diego Flórez, Anna Netrebko i Simon Keenlyside. En l’Òpera Nacional de París s’estrenarà a finals de gener com a Oscar en Un ballo in maschera, de Verdi, en la reposició de la famosa posada en escena de Gilbert Deflo. I debutarà a l’estiu en la Royal Opera House de Londres com a Marie, l’heroïna de La fille du régiment, de Donizetti, en l’aclamat muntatge de Laurent Pelly. A la primavera l’agosarat director Romeo Castellucci l’espera per a l’estrena d’una nova producció de Pelléas et Mélisande, de Debussy, a la Scala de Milà. I després cantarà al Liceu Le nozze di Fígaro, nova posada en escena a càrrec de Marta Pazos.

Hem parlat amb ella via Zoom perquè és al Festival del Tirol amb Lucia di Lammermoor, de Donizetti, amb direcció musical de Sesto Quatrini i posada en escena de Louisa Proske, amb funcions fins aquest diumenge 4 de gener. No ha coincidit amb gaires directores. "Les dones no abunden en la direcció d’escena", exposa. A la fossa tampoc, diu, tot i que alguna cosa està canviant. "Més que el gènere el que influeix és el caràcter de qui et dirigeix. La Louisa ens porta a tots al peu de la lletra. És un treball realment molt intens".

També meravellós, sobretot quan està davant el públic i sent que la música la transporta a una altra dimensió. "Això em passa amb el personatge de Lucia di Lammermoor. La seva bogeria fa que et sentis allunyada de la resta, connectes amb una altra manera de sentir. La música està tan ben escrita que t’evadeixes i et sents com si estiguessis fora del temps i de l’espai".

Va debutar al prestigiós Festival de Salzburg l’estiu passat i tornarà aquest 2026. Li encanta estar en nous projectes. "Fer una producció nova sempre és més interessant que una reposició perquè és una cosa que es crea sobre tu. El primer element que el director d’escena veu i la primera persona amb la qual treballa el rol ets tu i a partir de les teves característiques mira què és el que pots oferir i es va modelant la creació de l’escena. Ho sents com un vestit a mida", comenta aquesta virtuosa cantant filla d’un compositor i d’una professora de piano. Però una nova producció també suposa un treball més exigent. "Quan un projecte parteix de zero es fan moltes proves".

Assegura no haver hagut de plantar-se mai davant un director per diferències artístiques. "Fins ara sempre he aguantat. Hi ha hagut alguna producció en què no m’he sentit còmoda perquè el concepte no m’ha agradat", reconeix. Blanch disfruta transformant-se en escena i la seva entrega és total en els assajos. "No m’agrada posar-me límits, sinó provar coses noves i veure si funcionen". Però no suporta les maneres dictatorials. "Hi ha persones que són una mica invasives i crec que cal confiar també en l’artista perquè s’està arribant a un extrem que sembla que el que val és el jo arribo, jo demano això, tu has de fer això o allò".

Està clar que si un no està còmode quan canta, tampoc ho estarà quan actua i això va en detriment d’un bon espectacle. "De vegades els directors ens demanen coses que afecten la veu. No es tracta de quedar-te com un estaquirot, però els moviments que fas han d’anar a favor del cant. Hi ha d’haver un equilibri per fer coses sense afectar la veu".

Equilibri mental

Als seus 36 anys sap com cuidar-se. La competència és dura i la vida nòmada dels artistes, també. "Ser sempre fora no és fàcil", comenta. "Hi ha hàbits que he anat incorporant, coses que necessito per tenir un equilibri mental. Però el principal és escoltar el teu cos". Més enllà d’estudiar i assajar, "intento tenir temps per a mi per fer qualsevol cosa, des de llegir a fer-me una infusió, descansar o estar en silenci. No soc de fer ioga o anar al gimnàs cada dia amb un horari fix. De vegades faig pilates i d’altres simplement ballo, perquè serveix per desbloquejar el cos. Però el que em va molt bé és passar temps amb la família, la parella, els pares, la gent... Quan poden sempre venen i em fan una visita. Això ajuda molt".

Fa poc la que ha sigut la seva professora durant els últims anys, Mariella Devia, li va dir que notava la seva veu diferent, més gran i més madura. "L’últim any he sentit que la veu anava agafant una mica més de cos", destaca. Per ara pensa continuar afrontant els mateixos papers amb excepció només d’alguns de soprano lleugeríssima com és la Nina d’Els contes de Hoffmann. "Tiraré cap a un repertori més líric, però també líric lleuger perquè mantinc els sobreaguts", assenyala. A l’hora de triar nous rols va amb peus de plom: "L’important és saber dir no perquè al final el que està en joc és la teva veu. Si hi ha un paper perquè encara no et sents preparat no has de fer-ho".

Notícies relacionades

Les claus del teatre del 2026, de clàssics a Palestina

Xabier Anduaga es llueix al Liceu

Més enllà de la seva carrera, des del punt de vista personal, el seu objectiu és sentir-se bé, en pau. "L’amor és molt important. Ara mateix estic en una relació des de fa nou anys. Estic en un moment personal de molta plenitud i no ho canviaria per res". Si pogués, passaria més temps amb els seus. "L’any passat vaig perdre dues persones molt importants de la meva família. Va ser un any molt dur perquè no és només aquell moment, sinó tot el que comporta. A cada lloc que anava passava un dol. Al no ser a casa no t’acostumes a la situació, ni pots compartir-ho".

Té el cor partit entre la seva passió pel cant i els seus éssers estimats. lntenta viatjar a casa sempre que la seva agenda l’hi permet. "No vull tirar molt cap a un extrem. Vull disfrutar de la meva carrera, però també de les persones i de les petites coses de la vida". Debutar al Metropolitan li agradaria, però tampoc li fa perdre la son. "El meu somni és el que estic fent: cantar, continuar perfeccionant i aprenent".