Sara Blanch, la soprano catalana continua imparable i afronta un gran 2026: «El meu somni és el que estic fent: cantar, continuar perfeccionant i aprenent»

Parlem amb ella via Zoom perquè és al Festival del Tirol amb ‘Lucia di Lammermoor’, de Donizetti, amb direcció musical de Sesto Quatrini i posada en escena de Louisa Proske, amb funcions fins aquest diumenge, 4 de gener. No ha coincidit amb gaires directores. «Les dones no abunden en la direcció d’escena», exposa. Tampoc en l’orquestra, diu, tot i que alguna cosa està canviant. «Més que el gènere, el que influeix és el caràcter de qui et dirigeix. Louisa ens porta a tots al peu de la lletra i esgota al màxim el temps d’assajos. És una feina realment molt intensa i exigent».

També meravellosa, sobretot quan està davant el públic i sent que la música la transporta a una altra dimensió. «Això em passa amb el personatge de Lucia di Lammermoor. La seva bogeria fa que et sentis allunyada de la resta, connectes amb una altra manera de sentir. La música està tan ben escrita que t’evadeixes i et sents com fora del temps i de l’espai».

Va debutar al prestigiós Festival de Salzburg l’estiu passat i tornarà aquest 2026. Li encanta estar en nous projectes. «Fer una producció nova sempre és més interessant que una reposició perquè és una cosa que es crea sobre tu. El primer element que el director d’escena veu i la primera persona amb qui treballa el rol ets tu i a partir de les teves característiques mira què és el que pots oferir i es va modelant una mica la creació de l’escena. Ho sents com un vestit a mida», comenta aquesta virtuosa cantant filla d’un compositor i d’una professora de piano. Però una nova producció també suposa una feina més exigent. «Quan un projecte parteix de zero i tenen per primera vegada totes les persones i els elements a la seva disposició es realitzen moltes proves. En general és un procés més cansat».

I no sempre és fàcil. «En una nova producció es treballa tot molt al detall. De vegades no veus clara la direcció de tot allò però has de seguir. Tot i que sigui cansat també és molt gratificant embarcar-te en aquests projectes», confessa.

Assegura no haver hagut de plantar-se mai davant un director per diferències artístiques. «Fins ara sempre he aguantat. Hi ha hagut alguna producció on no m’he sentit còmoda perquè el concepte no m’ha agradat», reconeix. Blanch disfruta transformant-se en escena i la seva entrega és total en els assajos. «No m’agrada posar-me límits, sinó provar coses noves i veure si funcionen». Però no suporta els modes dictatorials. «Hi ha persones que són una mica invasives i crec que cal confiar també en l’artista perquè s’està arribant a un extrem que sembla que el que val és el: jo arribo, jo demano això, tu has de fer això o allò. Per a mi es tracta de construir a partir d’un treball conjunt».

Està clar que si un no està còmode quan canta, tampoc ho estarà quan actua i això va en detriment d’un bon espectacle. «De vegades els directors ens demanen coses que afecten la veu. No es tracta de quedar-te com un estaquirot en escena però els moviments que fas han d’anar a favor del cant. S’ha de trobar un equilibri per poder fer les coses sense que afectin la veu».

Equilibri mental

Als seus 36 anys sap com cuidar-se. La competència és dura i la vida nòmada dels artistes, també. «Estar sempre fora no és fàcil», comenta. «Hi ha hàbits que he anat incorporant, coses que necessito per tenir un equilibri mental. Però el principal és escoltar el teu cos». Més enllà d’estudiar i assajar, Blanch es cuida però sense seguir un programa estricte. «Intento tenir temps per a mi per fer qualsevol cosa, des de llegir a fer-me una infusió, descansar o estar en silenci. No soc de fer ioga o anar al gimnàs cada dia amb un horari fix. De vegades faig pilates i d’altres simplement ballo perquè serveix per desbloquejar el cos. Però el que em va molt bé és passar temps amb la família, la parella, els pares, la gent... Quan poden sempre venen i em fan una visita. Això ajuda molt».

Fa poc la que ha sigut la seva professora en els últims anys, Mariella Devia, li va dir que notava la seva veu diferent, més gran i més madura. «L’últim any he sentit que la veu anava agafant una mica més de cos», destaca. Ara per ara pensa continuar afrontant els mateixos papers a excepció només d’alguns de soprano lleugeríssima com la Nina d’‘Els contes de Hoffmann’. «Tiraré cap a un repertori més líric, però també líric lleuger perquè mantinc els sobreaguts». A l’hora d’elegir nous rols va amb peus de plom: «L’important és saber dir no perquè al final el que està en joc és la teva veu. Si hi ha un paper pel qual encara no et sents preparat, o creus que no et pot anar bé, o que forçaràs més del compte, no l’has de fer».

Notícies relacionades

Exportant a Europa la passió per escalar

Willie Colón i l’eco que ressona en Bad Bunny

Més enllà de la seva carrera, a nivell personal el seu objectiu és sentir-se bé, en pau. «L’amor és molt important. Ara mateix estic en una relació des de fa nou anys. I estic a gust, estic molt bé, perquè estic en un moment personal de molta plenitud i no ho canviaria per res». Si pogués, passaria més temps amb els seus. «L’any passat vaig perdre dues persones molt importants de la meva família. Va ser un any molt dur perquè no és només aquell moment sinó tot el que comporta. A cada lloc que anava passava un dol. Al no estar a casa no pots acostumar-te a una situació, ni a compartir-ho amb la teva família».

Té el cor dividit entre la seva passió pel cant i els seus éssers estimats. lntenta evitar l’enyorança amb viatges a casa sempre que la seva agenda l’hi permet. «No vull tirar gaire cap a un extrem. Miro de trobar un equilibri perquè necessito sentir-me bé i en pau, sobretot sentir que em respecto a mi mateixa, tenint en compte les meves necessitats com a persona: vull disfrutar de la meva carrera però també de les petites coses de la vida». Poder debutar al Metropolitan de Nova York no li treu el son. «M’agradaria, però si no ho aconsegueixo no passaria res. El meu somni és el que estic fent: cantar, continuar perfeccionant i aprenent».