¿El final de l’era Pedroche?

Les Mamarazzis no podem, ni volem, deixar de parlar de les campanades. Perquè parlar de les campanades és parlar de Cristina Pedroche, igual que durant anys parlar de televisió popular va ser parlar de Belén Esteban. I si pensem en Operación Triunfo, quan parlàvem de shipping la protagonista estrella, sens dubte, va ser Chenoa. Personatges del cor que, curiosament, acaben dominant la televisió generalista. No és pas casualitat: és cultura pop. No resta gens al seu valor professional, però totes saben com els suma i els ha sumat ser personatges potents de la premsa del cor.

Aquest any, el titular oficial és que Televisió Espanyola guanya amb Chenoa i Estopa. Cop mestre, sí. Relleu ben executat. Però el titular real, el que s’activa al minut següent, és un altre de ben diferent: qui són Estopa, amb qui viuen, qui són les seves parelles, com són les seves cases, si són discrets o no. El mecanisme del safareig es posa en marxa tot sol, com cada 1 de gener. Perquè això, agradi o no, és el que mou. I vet aquí que apareix Cristina Pedroche. Durant més d’una dècada ha convertit una retransmissió funcional en un esdeveniment cultural, emocional i simbòlic. Ha aconseguit que un país sencer esperi un vestit com si fos un manifest. I aquest any, lluny de provocar, va decidir tancar el cercle: un disseny fet amb retalls de tots els anteriors, com dient: "Tot el que he sigut és aquí". No era exhibició, era memòria. Realment, poc s’ha parlat del vestit final i sí d’aquesta capa prèvia, que ha provocat infinitat de mems a les xarxes socials. Aquesta capa que va semblar anunciar que, potser, aquest resum de tots els seus vestits és una manera de tancar un cicle.

I amb Pedroche i les campanades, el soroll va tornar. El hate puntual, automàtic, pesat. Aquell que sembla imprescindible per a algunes persones a l’hora de començar l’any. A Pedroche li passa el mateix que li va passar a Belén Esteban al seu dia: són estimades pel mateix que són odiades. Són estrelles populars, incòmodes, massa visibles. I convindria demanar-se quina mena d’espectador, de persona, necessita consolar-se atacant una dona que s’exposa, treballa i arrisca. En aquest context hi ha un detall que s’hauria de normalitzar més: el suport de la parella. El cuiner David Muñoz, marit de Pedroche, no s’amaga, no competeix, no envaeix. Hi és. Acompanya. Sap ocupar el segon pla quan toca. I això, en un país on l’èxit femení encara provoca recels, també és un missatge.

Notícies relacionades

RTVE revalida el lideratge en les campanades amb Chenoa i Estopa

Els casaments més esperats, de Taylor Swift a Lady Gaga

Salut i estrès

Mentrestant, la televisió va deixar algunes preguntes sense respondre. Per exemple, Buenafuente no hi va poder ser per temes de salut i estrès, com ell mateix va explicar, i Sílvia Abril tampoc. Però ella, ¿per què no? No sabem si va ser una decisió personal o de la cadena. El que sí que sabem és que l’actriu té, òbviament, prou entitat per sostenir les campanades amb la parella de ball que li hagués tocat. Una altra pregunta sense resposta: ¿és el final de l’era Pedroche? ¿No tornarà l’any que ve a la Puerta del Sol? Potser únicament és el final d’una etapa. Però mentre continuem parlant d’ella, per a bé o per a mal, mentre ella continuï centrant les preguntes sobre la tele a la nit de Cap d’Any, haurà guanyat. Perquè no tot es mesura en share. Algunes coses es mesuren en impacte. I d’això Pedroche en sap un niu.