‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

"Avui ha mort la mama. O potser ahir. No ho sé", diu el que sens dubte és una de les arrencades de novel·la més cèlebres i impactants de la història de la literatura. Pertany al primer llibre publicat per Albert Camus, L’estrany, que 80 anys després de la seva publicació continua sent no només un dels llibres francesos més llegits de tots els temps –concretament el tercer, després d’El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, i Vint mil llegües de viatge submarí, de Jules Verne– sinó també un dels més intensament rebatuts.

Malgrat el poder de seducció gairebé hipnòtic d’aquest inici, però, la versió homònima del text que el cineasta François Ozon –8 mujeres (2002), A la casa (2012), Gracias a Dios (2018)– ha convertit en el seu 24è llargmetratge dona començament amb un altre dels seus passatges, també aclaparador: "He matat un àrab", paraules pronunciades per un colon francès a Alger anomenat Mersault, personatge principal igualment mític, a l’ingressar a la presó i ser preguntat pel seu delicte. "Començar la meva adaptació amb aquesta frase és una manera d’explicar la meva visió del llibre –afirma Ozon–. L’he fet per intentar comprendre millor les seves pàgines i, sobretot, comprendre millor Meursault, que no és sinó un gran enigma. No sabem res d’ell; no hi ha psicologia, ni passat, ni present, ni motius. I em vaig proposar esbrinar si ens és possible connectar amb ell malgrat no entendre’l".

En la pel·lícula com en el llibre, tant la incapacitat de Mersault per mostrar emocions després de la mort de la seva mare com la fredor i la falta de raons que exhibeix després de cometre un assassinat l’aboquen a la pena de mort. La seva actitud i les seves paraules, considerades inacceptables, es deriven de la seva incapacitat per mentir ni si més no en la seva pròpia defensa. El mateix Camus deia del personatge que "l’anima una passió profunda, tot i que tàcita: la passió per l’absolut i per la veritat". Aquest home es nega a seguir el joc a l’ordre establert, rebutja les ficcions legals o religioses imposades per la societat. "La seva història és l’encarnació mateixa de l’absurd", assenyala Ozon. "Meursault no és condemnat per matar un àrab; la justícia colonial algeriana del 1940 no condemnaria un europeu a mort per això. És condemnat per la seva indiferència, que xoca amb els valors de la societat colonial europea. Camus, recordeu, va néixer el 1913 a l’Algèria ocupada i, com a ciutadà francès, gaudia de drets i prebendes impensables per a la majoria àrab o berber.

L’estrany ja va ser objecte d’adaptació a la pantalla el 1967 en mans de Luchino Visconti i, durant molt temps, la tíbia recepció obtinguda per la seva pel·lícula va desaconsellar noves versions cinematogràfiques del relat; directors com Youssef Chahine en els 70 i Abdellatif Kechiche en els 00 van arribar a treballar en la seva pròpia, però cap es va materialitzar. L’adaptació d’Ozon difereix notablement de la de Visconti: no té gairebé per complet veu en off, i substitueix la llum abrasadora i els colors encegadors utilitzats pel mestre italià –ideals per representar l’atmosfera mediterrània i la calor insuportable, elements essencials de la novel·la–, per una fotografia en blanc i negre.

"Em va semblar l’estètica idònia per recrear una època perduda i un món extint, perquè tots els records d’aquella època són en blanc i negre", explica el director francès. "A més, al ser un llibre filosòfic, vaig pensar que el color ens distrauria de la puresa i l’abstracció". En qualsevol cas, el que principalment distingeix la nova pel·lícula és que funciona com una cosa semblant a un palimpsest cinematogràfic que, tot i que no desatén la novel·la, sí que li atorga una lectura contemporània a l’integrar elements contextuals sobre la relació històrica i política entre Algèria i França. Potser mogut per la correcció política, Ozon no adapta Camus, sinó que, més aviat, el comenta.

"És l’any 2025, i ja no veiem les coses com es veien el 1942", afirma el gal en aquest sentit. "Avui, la invisibilitat a què els àrabs són sotmesos en el llibre resulta flagrant, mentre que en el seu moment no va impactar ningú. No dic que respongués a una decisió racista per part de Camus; simplement descriu una realitat des d’una perspectiva colonial, dos mons que viuen l’un al costat de l’altre sense veure’s. Tanmateix, en el nostre present els estralls causats pel colonialisme estan ben documentats, i per tant em va semblar crucial donar veu i consciència als personatges àrabs a tall de presagi de les futures tensions entre França i Algèria", afegeix Ozon, que considera la seva decisió un gest polític necessari "ara que, per exemple, s’estan invisibilitzant les víctimes de Gaza".

Menysteniment dels algerians

Notícies relacionades

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

L’espectacle va ser ella

Especialment des del final de la guerra de la independència d’Algèria fa mig segle, l’obra mestra de Camus ha sigut considerada problemàtica pels que consideren que menysté de la població nativa algeriana i l’estigmatitza per la seva ètnia, i que d’aquesta manera legitima el discurs colonialista. Tot i que no necessàriament les comparteixi, Ozon entén aquestes crítiques. ¡"La ferida causada pel colonialisme continua oberta al meu país –diu–. Totes les famílies franceses tenen una connexió amb Algèria. El meu avi va ser jutge a Alger i va sobreviure a un intent d’assassinat, i la meva mare va tornar a França per això. Durant molts anys, va ser una cosa de què no es parlava a casa meva".

Sigui com sigui, L’estrany de Camus transcendeix la realitat del colonialisme per incloure un món mancat de sentit i revelar la fallida dels valors socials i les morals buides de contingut que han reemplaçat la veritable ètica. En última instància, la novel·la exposa la soledat de l’home occidental, que una vegada deslligat de mites, déus i grans creences es topa amb la seva pròpia finitud i la seva nul·litat. "El llibre planteja preguntes sempre rellevants sobre nosaltres mateixos i sobre la bogeria del món – opina Ozon–. Camus observa el disbarat sense resignar-se, s’hi rebel·la en contra de manera indirecta; s’oposa a ideologies extremistes com les que estan ressorgint ara amb força. Per això, el crit callat de Meursault encara retruny".