"¿Serrar les pintures de Sixena en 72 trossos? A veure qui es responsabilitza d’una cosa així"

Ara mateix ens trobem amb un museu nacional que acaba abruptament a la sala de la Guerra Civil, de manera que l’ampliació no significa créixer, sinó acabar el museu. A Catalunya hi ha una anomalia, i és que el segle XX, amb els fets que han passat, els artistes i les primeres lluites, no està expressat en cap part de manera permanent. Ens han furtat dues generacions i mitja d’artistes. Quan estigui tot acabat, entraràs per Taüll i sortiràs per Perejaume, que seria el més normal, així que no són simplement més metres perquè el xalet el volem més bonic.

A més de guanyar espai, un altre dels objectius de l’ampliació és abaixar físicament el museu, acostar-lo a la ciutat i fer-lo més accessible.

El salt d’escala serà enorme. A la font de Montjuïc van dos milions de persones; al museu, només un. Els metres els necessitem, perquè som l’únic museu europeu amb una col·lecció com aquesta que opera en tan sols 10.000 metres quadrats, que és la mida d’alguns espais expositius. Però és que, a més, si alguna cosa es demana ara als museus és accessibilitat, i aquesta és la gran paradoxa del país: el museu més gran és el més inaccessible. La meva obsessió no és el nombre, però en termes de servei públic sí: jo vull servir més gent.

El mes d’abril passat es va anunciar que l’estudi Harquitectes havia guanyat el concurs per ampliar el museu amb un projecte que connectava el Palau Nacional i el pavelló de Victòria Eugènia a través d’un passatge cobert. ¿En quin punt del procés estem?

Hem fet el concurs, tenim aquest detall administratiu que sabem que després de Nadal quedarà resolt i al gener o al febrer les autoritats presentaran els dibuixos. El patronat ha aprovat un pressupost de 122 milions d’euros i estem, just ara, a quatre anys d’inaugurar. La programació que presentem és l’última i a partir d’ahir vam declarar una moratòria, que vol dir que el museu deixarà de prestar obra i fer exposicions pel país.

¿Es tancarà el museu en algun moment?

A partir de l’1 de gener del 2027 tancarem tot el primer pis, perquè cal moure milers d’obres i necessitem espai per guardar-les. Tot això coincidirà amb les obres de reforma de la Fira, així que, qui sap, si està tot foradat i és impossible arribar al museu... La meva idea és tenir obert fins al final les sales de romànic i gòtic, però si la gent no pot arribar potser sí que tanquem.

¿S’assembla en alguna cosa el MNAC del futur a aquest museu amb què va fantasiejar Manuel Borja-Villel en la seva exposició Fabular paisatges, que es va poder veure l’estiu passat precisament al pavelló Victòria Eugènia?

En realitat ja fa 25 anys que tots els museus estem treballant en aquest sentit, emfatitzant la dimensió social: hem deixat de mirar l’objecte per fixar-nos en el subjecte; estem en un espai de debat, no d’imposició; no es pot parlar només dels poderosos... No és només Manolo: és que jo tinc 50 col·legues que estan fent el mateix. Ell és un més, amb molt talent, però que ja diu que el que ha fet és un assaig per fomentar el debat. Jo això no m’ho puc permetre, no puc fer un assaig amb 122 milions d’euros.

¿Les pintures de Sixena seguiran a les sales de romànic del MNAC quan es reinauguri el museu a finals del 2029?

Aquesta és una pregunta que ens obsessiona. Però si alguna cosa tenim clar és que aquesta obra no és nostra. Es va cremar en la guerra i la va salvar la Generalitat. El relat de salvament és clar, i en aquesta discussió jo sí que no hi entro. Ens l’hem trobat aquí i l’hem cuidat, l’hem posat en valor. Avui [per divendres], per exemple, la veuran 3.000 persones. El cap de setmana, unes 9.000. Hi ha una sentència, sí, però, ¿què passa? Que nosaltres sense trencar-la no sabem fer-ho. L’ICCROM, l’organisme de conservació més important del món, va enviar una missió i ens va donar un informe que alertava dels riscos. En casos com el del Guernica, això és el que preval. ¿Per què no es mou? Perquè no es pot.

Llavors, ¿per què no s’estan tenint en compte els informes tècnics en aquest cas?

Fixa’t que les declaracions públiques no coincideixen amb el que apareix després als papers. Surt algú per la tele dient que sí, que es poden moure les pintures perfectament, però allà es queda. El dia que algú digui en un paper "jo ho sé fer», la jutge d’Osca li donarà les claus i jo li posaré tot l’equip. Però, és clar, haurà de dir que se’n fa responsable. Aquesta és la clau. Aragó diu que les pintures s’han de serrar en 72 parts. Molt bé. El gruix de la pintura és de 4 micres, està calcinada i té més de 900 anys. A sota té una tela com de lli que es va posar als anys 30, cola i una fusta. A veure qui es responsabilitzar de tallar això en 72 trossos si amb una agulla de cirurgià vols prendre una micromostra i et cau un tros de la mida d’un tap. Després, a més, cal serrar 5.000 claus. Si Aragó vol fer-ho, comencem demà mateix. Ells diran que jo estic condemnat a fer-ho, i tenen raó, però és que a mi se’m trenca segur.

¿Quin cost tindria una operació així?

Un cost molt alt, per sobre del milió d’euros. I això sense saber els termes pràctics de l’execució. Amb les pintures profanes, que són unes que gairebé no es van cremar i són molt fàcils de moure, ja hem fet els plecs i els hem enviat a l’Aragó perquè els acabin ells, perquè l’empresa que es presenti ha de saber on aniran. Sense faltar-li al respecte a ningú, em fa la sensació que el pla allà tampoc el tenen gaire clar.

Ràpid no serà, vaja.

És que des de la sentència del mes de maig passat l’expedient ja té 3.600 pàgines més. Cada setmana hi ha escrits, informes. I la clau, el cor, és la mateixa: qui ho fa. Per a la jutge, un informe de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya seria determinant. A mi m’agradaria que se solucionés una mica ràpid, però ja entenc que trigarà. Si apareix una empresa que es presenta i sap fer-ho, endavant, però ¿quina companyia assegura una operació amb una obra valorada en més de 100 milions d’euros quan hi ha informes que diuen que això es trenca sí o sí durant el trasllat? La del museu ja ens ha dit que ni parlar-ne.

¿No s’han trobat una mica desemparats en l’àmbit institucional? Fa la sensació que les administracions que formen part del patronat s’han posat una mica de perfil.

Amb la Generalitat i, més concretament, amb la consellera, l’alineament és absolut. En el cas del Ministeri de Cultura no és desemparament, però sí que dic que seria utilíssim un informe de l’IPCE.

¿I per què no el fan? El ministre Urtasun insisteix que els tècnics del departament han estat i estaran a disposició del MNAC.

Ho hem demanat a través del patronat i vam enviar una carta, però al museu no ha vingut cap tècnic del Ministeri de Cultura a veure les pintures presencialment. El que han fet ha sigut adherir-se a l’informe ja fet. Aquesta setmana tenim patronat i tornarem a demanar-ho.

Per cert, ¿d’on va sortir aquesta burilla que els tècnics aragonesos van dir haver trobat al costat de les pintures?

No hem aconseguit identificar on és feta aquesta foto. A més, un informàtic la va analitzar i sabem que està manipulada.

Notícies relacionades

‘Romería’, ‘Sirat’ i ‘Sorda’, favorites dels premis Gaudí

Qui és Nick Reiner, el fill i presumpte assassí del director Rob Reiner i la seva dona: problemes amb les drogues i entrades i sortides de centres de rehabilitació

Carmen Thyssen ha dit que reclamarà per al seu futur museu a Barcelona les obres que té en dipòsit al MNAC.

Hi havia bastantes obres seves, però se les va quedar totes tret de dues de fonamentals: un Torres García i La Catedral dels pobres, de Joaquim Mir. Jo tinc molt bona relació amb ella, molt bona, i això ho tenim acordat ella i jo sense papers. Des del MNAC prestem massivament als seus museus de Sant Feliu de Guíxols i Màlaga, però no hem aconseguit veure el projecte artístic del seu nou museu.