Pablo Ferrández enamora amb Dvorák

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

El treball de Ferrández va mostrar un artista madur i en plenitud. Armat amb un Stradivarius de 1689, l’aclamat intèrpret madrileny, consolidat en les programacions d’algunes de les millors orquestres i festivals del món i que col·labora amb llegendes vives com Anne-Sophie Mutter i Martha Argerich, tornava a l’orquestra catalana per obrir la vetllada de la mà d’Antonín Dvorák i el Concert per a violoncel en si menor, op. 104 (1895), una peça tardoromàntica que el compositor txec va compondre durant l’etapa com a director del Conservatori de Nova York (1892-1895) i va revisar tornant a Europa.

La peça, dedicada a Hanus Wihan del Quartet Bohemi –que va assessorar en l’aspecte tècnic, tot i que no va estrenar l’obra (ho va fer Leo Stern el març de 1896 a Londres, amb la Filharmònica dirigida pel mateix compositor)–, té tot el que fa falta per al lluïment del solista: passatges cantabiles captivadors pel lirisme que desprenen, cims vertiginosos que exigeixen virtuosisme, tècnica i afinació, i una complicitat amb el conjunt orquestral que accentua el diàleg amb el violoncel·lista. Pablo Ferrández novament va dictar càtedra amb una versió transparent, en què va aconseguir de l’instrument una projecció sobrada, amb un fraseig contrastat i expressiu. Ja en l’Allegro va emocionar amb el seu lirisme, cosa que es va accentuar en l’Adagio ma non troppo i la seva sensible cita a Lasst mich allein, per decantar en el rítmic Allegro moderato del final, molt ben acompanyat per una OBC motivada sota la direcció de Ludovic Morlot. El conjunt es va apreciar ben preparat i es va veure reforçat per alguns membres de la Simfònica del Liceu, com el concertino, Kai Gleusteen, que va brillar en el finale, i el solista dels segons violins, Raúl Suárez, un detall que va fer recordar èpoques pretèrites. En tot cas, una vegada més van aconseguir brillar amb llum pròpia membres de la casa, com el fantàstic flauta Christian Farroni i també el virtuós trompa Juan Manuel Gómez. Ferrández va agrair l’afecte del públic amb una substanciosa i ovacionada propina. La festa va continuar amb dues peces nascudes de la frustrada vocació operística de Leonard Bernstein, primer la brillant obertura de l’opereta Candide (1956) i després amb una suite de 1960 del seu èxit teatral més important, West Side Story, el musical de Broadway estrenat tres anys abans.