Joiosa odissea contra l’edatisme i la tirania

No és costum que el cine distòpic ofereixi el tipus de vitalisme i lluminositat que exhibeix el quart llargmetratge de Gabriel Mascaro mentre protesta contra l’edatisme i avisa dels possibles efectes futurs de l’autoritarisme i l’obsessió per la productivitat. Ambientada en un futur no molt llunyà en què el Brasil aparta de la circulació la gent gran perquè no interfereixin en el creixement econòmic, la pel·lícula acompanya a una àvia que creua l’Amazònia fugint d’aquest destí. Mentre navega entre el realisme màgic i la picaresca, aquesta versió marítima d’una road movie dibuixa tants girs i sinuositats com el riu que la vehicula, i en el procés presenta una successió de trobades sorprenents que ajuden l’heroïna a reinventar-se.

Mascaro –que ja va imaginar un demà controlat per un estat repressiu però pretesament protector a la seva pel·lícula immediatament anterior, Divino amor (2019)- manté l’acció en moviment àgil per transmetre la urgència que provoca saber-se a prop del final, i mentrestant esquiva hàbilment la cursileria i la condescendència que el cine sobre la vellesa sol afligir. El sendero azul, així mateix, malgasta aquesta sensualitat tan habitual en el cine del seu director, a través tant de la seva mirada als cossos com d’imatges inesborrables de cargols al·lucinògens, baralles entre peixos tropicals, parcs d’atraccions abandonats i casinos flotants. És en bona mesura gràcies a això que, malgrat l’atmosfera sufocant que l’embolica, aquesta pel·lícula transmet una eufòria similar a què experimentem quan decidim desatendre les normes per experimentar un moment de goig. En última instància, la classe d’alliberament per la qual advoca no entén d’edats.

Notícies relacionades

La trena: símbol de la lluita antigihadista

El BCN Film Fest celebra el 10è aniversari amb la visita de Willem Dafoe

‘El sendero azul’

Gabriel Mascaro (Estrena: 12/12/2025)