El brillant ‘Elixir’ de Mario Gas

En aquesta tornada de L’elisir d’amore de Donizetti al Liceu, no solament eren protagonistes els solistes, perquè també tornava una vella coneguda, l’entranyable, simpàtica i ben feta producció que va imaginar d’aquest títol per al Festival Grec de 1983 aquest mag del teatre que és Mario Gas. Una dècada després el muntatge tornaria a la vida al Festival de Peralada abans que el 1998 s’incorporés al repertori del Gran Teatre barceloní, i fos recuperat el 2005, 2012, 2013 i 2018, sempre amb un contingent d’estrelles del bel canto romàntic.

La proposta escènica continua plenament vigent, com li correspon a un bon clàssic; ara reposada per Leo Castaldi –en reemplaçament de l’enyorat José Antonio Gutiérrez, Guti, que ja l’havia feta seva–, explica molt bé la trama amb una estètica pròpia del cine neorealista italià i des d’una època de caires feixistes mussolinians, detallista, ben carregada de sucosos moments que fan que el públic sempre hi connecti. La producció dibuixa uns personatges deliciosos i ben perfilats, mentre que l’escenografia de Marcelo Grande –autor també de l’encertat vestuari, amb squadristi de camicie nere inclosos, és clar– i els ben plantejats moviments escènics permeten una excel·lent projecció de les veus, circumstància que s’agraeix profundament. Tot això molt ben il·luminat, escena a escena, per Quico Gutiérrez, amb els seus grans moments teatrals. Millor impossible.

En canvi, Diego Matheuz, des del podi, no sempre va poder portar les regnes d’una obra que el Cor i la Simfònica del Liceu coneixen prou bé: a estones no va controlar l’equilibri orquestra-escenari (fins i tot també en algun duo), ni tampoc els decibels orquestrals, per penalitzar més d’un dels solistes.

Notícies relacionades

Mestres d’un absurd imparable

Liddell remou i provoca algun desmai amb ‘Seppuku’

Tot i així es van moure amb comoditat tant l’Adina d’una esplèndida i entregada Serena Sáenz, propietària absoluta del personatge vocal i actoralment, coronat amb sobreaguts brillants (també interpretaran el paper les fantàstiques Marina Monzó i Pretty Yende en funcions successives), així com el Nemorino de Filipe Manu en reemplaçament d’un indisposat Javier Camarena, que va cancel·lar per malaltia i que ja havia interpretat l’innocentot pagès en aquest mateix muntatge el 2012 (paper que també assumirà Michael Spyres). El treball del jove tenor criat a Nova Zelanda –d’ascendència tongalesa–, guanyador el 2024 del Concurs Tenor Viñas, va controlar totes les arestes del rol amb poder juvenil.

El Belcore de Huw Montague Rendall va aportar fanfarroneria, una veu bellíssima i bona línia de cant, mentre el gran Ambrogio Maestri tornava a robar-se la pel·lícula amb el seu incorregible doctor Dolçamara, a qui també havia donat vida el 2013. Va completar l’aplaudit repartiment l’eficaç Giannetta d’Anna Farrés.