Salman Rushdie : "No vull ser la víctima estesa a terra; vull ser qui explica la història"

No estic gens malament; he tingut una recuperació bastant bona. Soc molt afortunat, ja que el més probable era que no em recuperés bé. Però, d’alguna manera, està gairebé tot arreglat.

El fet que sigui a Barcelona enraonant amb periodistes i encapçalant el tancament de Metafuturo, ¿és la demostració que, al final, les paraules d’un escriptor sempre prevalen?

Això espero. Em sembla que la meva obra com a escriptor hauria prevalgut encara que m’haguessin matat, perquè l’obra no es mor. Però, és clar, això és millor.

Després de patir el brutal atac l’agost del 2022, quan un jove de 24 anys li va clavar nombroses punyalades al coll i a un ull, va reaparèixer el 2024 amb Cuchillo, una crònica d’aquells dies foscos. ¿És un llibre, una novel·la, una bona manera de contraatacar?

Va ser la meva manera de prendre el control de la situació, la meva manera de dir: "Seré jo qui expliqui la història i li doni sentit». Això em va fer sentir bé, perquè sempre he resistit el paper de víctima. No vull ser només la persona que està estesa a terra. Vull ser la persona que explica la història.

¿Hi va haver algun moment en què pensés a convertir tot allò en una novel·la?

No, havia de ser no-ficció. I en primera persona. No tenia sentit ficcionar-ho, perquè el fet va ser enormement reportat internacionalment. Un atac amb un ganivet és una cosa tan íntima i personal que ho has d’escriure en primera persona. També vaig fer una cosa que feia molt temps que no feia: vaig gravar jo mateix l’audiollibre. Vaig pensar que seria estrany que un actor llegís la meva narració en primera persona.

¿I com li va anar?

Emocionalment, l’acte de completar el llibre va ser suficient per a mi. Fins i tot quan vaig haver d’anar a judici i asseure’m a la sala amb l’atacant, no va tenir cap efecte en mi. Tan sols vaig pensar: "Estic aquí assegut, responc a les preguntes que em faci l’advocat i me’n vaig cap a casa».

A Cuchillo hi ha un capítol en el qual s’inventa una conversa amb l’atacant.

És el meu capítol preferit, sí.

¿I no ha tingut mai la temptació d’anar-lo a veure a la presó i demanar-li per què ho va fer?

Al principi vaig pensar que m’agradaria anar-lo a veure i fer-li preguntes, sí. A la meva dona no l’entusiasmava la idea, és clar. Però també vaig pensar: "¿Què hi guanyaria, amb això?». Crec que és molt improbable que se sincerés i m’expliqués els seus secrets. Em sembla que tot el que n’obtindria serien coses que ja sé. Val més utilitzar els meus poders de novel·lista per imaginar-me’l com a personatge, per mirar d’entendre per què faria alguna cosa així algú. De manera que, al mig d’aquesta obra de no-ficció, hi ha un capítol completament fictici. Però, com he dit, és el meu capítol preferit perquè vaig mirar d’entrar-li al cap.

El seu atacant, igual que quan Khomeini va respondre amb una fàtua a Els versos satànics, ni tan sols s’havia molestat a llegir cap dels seus llibres. ¿Què ens diu tot plegat del fanatisme?

És una prova de fins a quin punt hi ha gent que pot ser influïda molt poderosament, fins a l’extrem de voler cometre un assassinat. Perquè ell de mi no en sabia res. Ben res. I no semblava que pensés que fes falta saber-ne res. Això és molt estrany, perquè no era un criminal insensible: era algú que no havia comès mai un delicte, sense antecedents. Passar de zero a assassinat és un salt molt gros. I tot i així estava disposat a fer-lo amb un complet desconegut. Això és el més estrany i que volia entendre.

¿Ho va aconseguir?

Penso que hi ha persones fàcils d’adoctrinar: és un tipus de caràcter. Hi ha persones disposades a ser dirigides cap a una certa direcció. I només em puc imaginar que ell n’és una. Vivim en una època en què veiem exemples d’això que dic tot sovint.

¿Pensa que l’atemptat l’ha canviat d’alguna manera o altra com a escriptor? Acaba de publicar en anglès The eleventh hour, una col·lecció de relats.

Em sembla que sortirà en castellà i català l’any que ve, sí. Però no és una novel·la: encara no aconsegueixo escriure una novel·la. Tres de les peces són bastant llargues, com una novel·la curta, i dues són més breus. He publicat bastants llibres de no-ficció, però dels meus 23 llibres n’hi ha 17 que són de ficció. Sempre he pensat que soc realment un escriptor de ficció que de vegades escriu no-ficció, així que estic content de tornar al que considero la meva veritable feina. Fins que no vaig escriure les memòries, el cuc de la ficció no el vaig tenir al cap, però quan vaig acabar Cuchillo va ser com si s’obrís una petita porta perquè les històries tornessin a sortir. Vaig pensar: "Benvingudes de nou».

La crítica destaca que les tres peces llargues de The eleventh hour estan connectades per una certa reflexió sobre la mortalitat, cosa bastant raonable si tenim en compte d’on ve.

Sí, no és sorprenent, ¿oi? Són relats molt diferents perquè transcorren per llocs i temps diferents, però comparteixen l’interès de com hem d’enfrontar-nos a l’acte final de la vida. Hi ha persones que poden gestionar-ho adquirint certa serenitat i pau, i d’altres que s’enfaden molt. Beethoven, per exemple, estava molt enfadat. Dylan Thomas, amb el poema Rage, rage against the dying of the light, també. Hi ha persones per a qui l’arribada del final és serena i n’hi ha per a qui és exasperant, però penso que pot ser de les dues maneres: pots tenir moments de serenitat i moments de ràbia. Aquest tema també em va portar a pensar en les novel·les inacabades de Kafka: segons com, tots els éssers vius som una novel·la inacabada, perquè no sabem l’últim capítol.

¿Com creu que poden ajudar els llibres a afrontar això?

Els llibres... En realitat no sé gaire bé què fan els llibres. Quan llegeixes un llibre que t’agrada, canvies d’alguna manera. L’amor pels llibres té un efecte profund en les persones. Només pots esperar que algunes de les persones que el llegeixin reaccionin així.

Ara que viu als Estats Units, ¿què li sembla que s’hagi batut el rècord de llibres prohibits i censurats a les escoles?

És un moment molt xocant. Aquest és, al cap i a la fi, el país de la primera esmena, on la llibertat d’expressió està consagrada per la Constitució, però PEN Amèrica va publicar un informe fa unes setmanes en què deia que en aquest moment hi ha 23.000 prohibicions actives de llibres als Estats Units. I no són llibres qualssevol: alguns dels millors que s’han escrit mai, com Beloved, de Toni Morrison, Matar un rossinyol i Huckleberry Finn. Realment, el pinacle de la literatura. La preocupació és que s’està criant una generació de nens ignorants a certes visions del seu propi país, ja que molts d’aquests llibres parlen de l’experiència negra, de la història de l’esclavitud, de fets essencials de la història nord-americana. I hi ha un desig d’esborrar-los. Per sort, hi ha resistència: molts casos legals, i èxits aquí i allà, perquè la primera esmena és molt poderosa. Però és un moment inquietant.

¿A què li sembla que obeeix?

Crec que el grup que ostenta el poder ara als Estats Units vol reescriure la història del país i esborrar els que no són com ells, és a dir, els que no són blancs. I malgrat que aquesta és la versió nord-americana, n’hi ha d’altres: l’absurda decisió britànica del Brexit, basada a reescriure la història d’Anglaterra i dir que era meravellosa abans que arribessin estrangers. Aquesta Anglaterra no va existir mai. A l’Índia també hi ha un projecte de reescriptura que esborra la contribució de la població musulmana, que és el 15% del país. Aquest revisionisme es produeix arreu del món. Si ets escriptor, no vull dir que tinguis una responsabilitat, perquè no vull sermonejar altres escriptors, però sí que sento la responsabilitat de lluitar contra això.

¿Salman Rushdie hauria sigut una altra mena d’escriptor si no hagués hagut de passar mitja vida envoltat d’escortes i de mesures de seguretat?

En realitat tampoc ha sigut així. Durant la major part dels últims 25 anys he portat una vida ben normal. Segons la meva opinió, aquest desplegament [fa un gest amb el cap mirant a la porta, on s’acumulen agents de seguretat i policies de paisà] és massa, però no és la meva decisió. Penso que és exagerat. M’estimaria més no haver hagut de menester mai seguretat, però després del que va passar, no vull una repetició. Així que he d’acceptar-ho, almenys part del temps.

25 aniversari d’una sèrie molt premiada

El món ‘noir’ de ‘Blacksad’ s’amplia amb un ‘spin-off’

Díaz Canales i Giovanni Rigano presenten ‘Weekly’, sobre l’origen del sagaç reporter i amic del gat detectiu més famós del còmic.

Blacksad, el gat detectiu més famós del còmic, és a la portada, sempre com un chandlerià Marlowe, d’esquena i al costat d’un quiosc de premsa en un freqüentat carrer de la Nova York dels anys 50. L’il·lumina parcialment un raig de llum, la mateixa que fa destacar al centre de la imatge el jove i trapella Dustin, que en el futur es convertirà en el simpàtic i sagaç periodista de successos Weekly, la mostela amiga i contrapunt de l’investigador felí. És la coberta de Weekly (Norma), primer spin-off de la multipremiada i popular sèrie que el guionista Juan Díaz Canales i el dibuixant Juanjo Guarnido van iniciar ara fa 25 anys, acabat d’arribar a les llibreries.

Aquest àlbum, que porta l’epígraf de Blacksad Stories, de manera que no descarten futurs spin-offs, "no sorgeix de la idea d’explotar una franquícia, sinó de les ganes de conèixer més el personatge de Weekly", apunta Díaz Canales (Madrid, 1972), que ha dotat la història d’"un to més desenfadat sense renunciar al policíac" que caracteritza tots els volums de Blacksad. Però com que Guarnido està centrat en la següent entrega, a més d’altres projectes, per capbussar-se en la joventut de Weekly han beneït l’italià Giovanni Rigano (Cantù, 1977) al capdavant dels pinzells, a qui van arribar pel consell de Teresa Valero (Contrapasso), dona de Díaz Canales. Rigano diu que li ha sigut "fàcil" donar vida al futur periodista reforçant-li el "caràcter juganer i bromista" perquè té alguna cosa de la seva pròpia personalitat, i adaptar-se a l’univers gràfic i l’estètica de Blacksad perquè formava part de la seva "cultura de còmic".

Díaz Canales, també guionista de la continuació del Corto Maltés d’Hugo Pratt (al costat de Rubén Pellejero), enfoca aquí el tema del puritanisme religiós i "la censura". "No hem volgut mai fer només obres d’entreteniment. Els artistes som un altaveu i hem de convidar la gent a pensar, que és una cosa que ens fa molta falta" diu el guionista. "Tracta de la censura que es va aplicar als anys 50 als còmics de misteri, terror i fantasia d’EC Comics als Estats Units, una cosa que no és gaire coneguda pel públic en general, però que és un reflex dels temps que vivim. Per això és un debat necessari –insisteix–. Va ser en realitat una autocensura [Comics Code] d’un mitjà artístic i d’entreteniment que es veu embolicat en una espiral en una democràcia basada en la llibertat d’expressió".

Pogroms a Ucraïna

Notícies relacionades

La reparació d’Antonia Dell’Atte

Albertí converteix Sagarra en peça de museu

El lector descobreix com Weekly, esgarriat lector de còmics noir i de terror, brega amb la seva estrambòtica àvia Chana –la família de la qual va fugir dels pogroms contra els jueus a Ucraïna– i, després de fer de fotògraf per a la policia, passar delacions a la premsa i treballar en una funerària que amaga alguna cosa més que taüts, acaba de periodista espavilat.

"La manera que tinc de construir les històries i, sobretot les trames policials, s’assenta sobre la base dels personatges –diu el guionista–. Tenen més substància i m’importen molt més que l’estructura. Són els que fan que una història funcioni". Després de llegir Weekly, un consell: torneu a la freqüentada portada ideada per Rigano i entreteniu-vos identificant-los.