Del pop de Squeeze a l’elegància de Nick Lowe

Un nou festival ha nascut, el Feroe, amb la vocació de ser diferent: amb un cartell aliè a les modes, amb arrels, que va del pop d’autor a la mixtura amb caràcter. El van coronar dissabte Squeeze i Nick Lowe, que van presumir d’estil, de finor i d’excel·lents cançons. La mostra tornarà l’any que ve, com va confirmar a aquest diari el seu director, Albert Puig, convençut que en l’agenda barcelonina també hi ha lloc per a una proposta aliena al màrqueting de l’experiència i els guions estressants.

El clímax d’ahir el va brindar Squeeze, debut a Espanya després de cinc dècades de trajectòria. Fills del trànsit del pub rock a la new wave, als 70, els britànics (Glenn Tilbrook i Chris Difford en primer pla) van impressionar amb un pop pulcre i elegant, d’imaginatives línies melòdiques, en frondosa formació d’octet. Un plaer deixar-se portar per aquest cançoner, amb un punt imprevisible, que continua creixent (dos temes de Trixies, el seu pròxim àlbum) i que va reservar traces de soul i girs barrocs, suaus harmonies vocals i el trot ska-jazz de Cool for cats. No van faltar els seus trofeus: Up the junction, Pulling mussels (from the shell) i Tempted.

Abans, Nick Lowe va fer de crooner amb el seu combo emmascarat a la mexicana, Los Straitjackets. Rock and roll melodiós amb ecos vintage i baladisme sixtie. De grans hem de ser com ell, ben polit, entonant amb excel·lència els seus hits, com Cruel to be kind i (What’s so funny ‘bout) Peace, love and understanding? (en versió al ralentí). Valerie June, cantant una mica estrident i fina guitarrista de Tennessee, al capdavant del trio, va fer ressonar ecos ancestrals en formes de blues viscós, seqüències de trance sensorial i, amb banjo, un rock’n’roll fet a mida.

Notícies relacionades

Comèdia popular

L’any de Rosalía (de nou)

El Feroe ja havia brindat divendres un altre trio de delícies. A dalt de tot, The Weather Station, de pop impressionista amb tocs jazzie, de saxo i flauta travesera, i la veu flotant de Tamara Lindeman, en la línia de Joni Mitchell (amb un vaporós Thirsty final).

The Jayhawks van oferir concert eficaç situat entre el toc rocker i la dolçor de les harmonies vocals, citant clàssics com Blue, entonant la inèdita Kingston girl i tancant amb una pletòrica (malgrat un títol que fa una mica de mal rotllo) Bad time, de Grand Funk Railroad. I va tancar el suec The Tallest Man on Earth, que té el do de digitar amb precisió la guitarra mentre no para de moure’s. Histriònic, però amb bones cançons (Love is all, The gardener), el material en el qual es basa el Feroe Festival.