La «gran aventura» de Roxette

Amb la mort de Marie Fredriksson el 2019, als 61 anys, víctima d’un tumor cerebral, Roxette es va donar per liquidat i va deixar en els llimbs un ampli repertori de cançons molt populars: The look, Dressed for success, Listen to your heart, It must have been love (propulsada via pel·lícula Pretty woman), Joyride, How do you do, Sleeping in my car... «Trobava a faltar tocar aquests temes. Al cap i a la fi, la majoria els vaig escriure jo i són com els meus nadons», explica l’altre 50% del duo, el guitarrista i cantant Per Gessle, per explicar el retorn de Roxette als escenaris amb una gira que avui recala al Sant Jordi Club.

El delicat paper de substituir Marie Fredriksson recau en Lena Philipsson, una cantant de llarga trajectòria que va representar la televisió sueca a Eurovisió 2004. Va col·laborar en un disc de duets de Per Gessle (Sällskapssjuk, llançat l’any passat) i una cosa va portar a l’altra. «Em vaig preguntar: ¿ella podria cantar les cançons de Roxette amb orgull? Vam començar a tocar temes com Fading like a flower en acústic, ella i jo, i sonava molt bé», explica el guitarrista, que havia arribat a parlar del futur de Roxette amb Marie Fredriksson quan el final s’acostava. «Vam parlar sobre aquesta possibilitat i ella estava oberta a qualsevol opció. Jo després em vaig preguntar si hauria de seguir, i vaig decidir que sí, perquè aquestes cançons signifiquen molt per a molta gent».

Reconèixer les cançons

Per a Lena Philipsson, la missió és complexa. «El públic vol veure la Marie i ella per desgràcia ja no hi és, però ho faig amb molt respecte per les cançons i pel públic. Miro d’integrar-me en el repertori sent jo mateixa en la mesura que és possible, sabent que m’he de mantenir fidel a les versions originals, perquè els fans han de reconèixer les cançons. És una gran aventura», explica. Disfruta en particular cantant Listen to your heart i un tema tan guitarrer com Sleeping in my car. «Molt diferent del que canto normalment», apunta.

Tot i que Roxette creés balades de gran impacte, el seu substrat és essencialment pop, gairebé power-pop, en ocasions. «El meu estil són les melodies, és el més important per a mi», destaca Gessle, que se sent una mica distanciat del mainstream actual. «Per mi, la música dels 60, 70, 80 i 90 és el Sant Greal. Avui el que surt em sona tot igual. No es fan cançons com les d’abans, amb ponts, mitges octaves i modulacions», diu, però fa broma: «No hauria de dir això, perquè queda clar que m’estic fent vell».

Notícies relacionades

Ripoll, 2017: mal lloc i mal any per ser Pol Khaled

L’acusat de matar Encarnita Polo està sota custòdia policial

Gessle, de 66 anys, creu que Roxette va destacar perquè «no sonava ni a Richard Marx, ni a les Bangles, ni a Paula Abdul, ni a un altre artista de moda de l’època», considera. «És com ABBA: els escoltes i saps que són ells, els seus arranjaments de piano i una producció tan seva». Certament, Suècia és una potència en matèria de pop, i tenen cirurgians de l’estudi com Max Martin i Shellback. «Ja el 1974, el grup Blue Swede va tenir èxit als Estats Units amb Hooked on a feeling», recorda. «I després va venir ABBA, que va fer que sortissin al país moltes bandes de pop, com va passar amb els tennistes arran de l’èxit de Björn Borg».

Roxette torna però amb prudència, només als escenaris. «La Lena i jo hem gravat cançons noves, però no les llançarem sota el nom de Roxette, sinó amb els nostres; no volem crear confusió», informa Gessle. La seva missió és «cuidar del llegat de Roxette en concert». Directes que van començar al gener a Sud-àfrica, van seguir a Austràlia i assalten ara els escenaris europeus. «Amb una banda molt orgànica, més dura que en els discos, sense sons pregravats i canviant repertoris. Cada nit és única».