El fenomen Oques Grasses

"No havia vist mai res semblant. Estan al nivell de dos o tres escollits al món". Ho diu Tito Ramoneda, un home que no és que hagi començat ara en això de muntar concerts i vendre entrades. El president de The Project, la promotora barcelonina a càrrec dels espectacles de comiat d’Oques Grasses a l’Estadi Olímpic, feia una hora que estava dret a l’AVE, camí a Madrid, atenent trucades sense parar quan el grup de Roda de Ter (Osona) va esgotar la segona data anunciada fins aquell moment (llavors, només els dies 9 i 10 d’octubre).

"A mi em surten encara 170.000 persones a cua", li diu la persona que li escriu a l’altre costat del telèfon. "¿170.000? ¡És una animalada!", reconeix, entre sorprès i emocionat. Si dimecres van aconseguir vendre 55.000 entrades (de 35 a 60 euros) en 21 minuts, ahir van batre la seva plusmarca i es van quedar sense tíquets en 19 minuts, segons va comunicar The Project. Doncs no se’n vagin, que encara hi ha més: a la nit, Oques Grasses van anunciar ¡dos! concerts més (el 5 i el 7 d’octubre) per als quals es posaran a la venda les entrades dilluns. Només Coldplay, el 2023, ha aconseguit aquesta gesta a l’Estadi (quatre en total).

Fita a fita

El fervor per Oques Grasses, que s’acomiada després de 14 anys de carrera, no és nou, sinó que ha anat creixent de manera exponencial en els últims cinc anys, però aquest entusiasme ha sigut inesperat per a tots els implicats. "Quan ho vam vendre tot el primer dia i vam veure que encara quedaven més de 100.000 persones a la cua, vam quedar per valorar una segona data. ¡En cap moment ens l’havíem plantejat!" explica Ramoneda. I, d’un moment a l’altre, de dos a quatre concerts en una altra tarda frenètica.

Liderats per Josep Montero (40 anys), un home que va deixar la seva feina com a electricista per provar sort en aquest món espurnejant, amb actuacions per bars d’Osona, el grup va començar a trobar cada vegada més públic amb les seves cançons juganeres, lluminoses i la seva fórmula festiva amb creixents pinzellades electròniques per coronar-se com a grup referència del pop català. D’un primer concert a Sant Quirze de Besora fa 14 anys –el seu disc de debut va ser Un dia no sé com (2012)– a omplir el Palau Sant Jordi el gener del 2023, quan llavors ja semblava una fita. Però no, Oques Grasses ha trencat tota lògica. Una mica més de context i memòria: el seu primer concert a Barcelona, el 2015, va ser a la petita sala club de la Barts (ara anomenada Paral·lel 62). Unes 80 entrades venudes, recorda qui va ser el promotor llavors, també Ramoneda.

Amb Fans del sol (2019) el grup va començar a agafar presència, però va ser el 2021, amb el disc Al màxim amb la vida, quan la pujada va ser molt evident. Així ho apunta Gemma Recorder, directora del festival Canet Rock, que ha programat el grup fins a sis vegades. "Fan un concertàs, tenen una qualitat bestial i molta personalitat, la mateixa que el primer dia", comenta sobre la importància dels seus directes. "Han estat picant molta pedra, creant una música molt diferent de la que feien els altres, amb lletres sorprenents i una manera de cantar molt especial, amb la veu aguda de Montero i uns arranjaments que els identifiquen, perquè quan els escoltes saps que són ells", descriu la directora de l’històric festival de la música catalana.

Al màxim amb la vida inclou el que és, sens dubte, el seu himne més compartit, l’emotiu La gent que estimo, amb la decisiva llum que aporta la veu de Rita Payés. "Aquesta cançó ja va ser l’hecatombe", diu Recoder sobre la cançó, que és la segona més escoltada en català a Spotify. En el seu últim disc, Fruit del deliri (2024), el seu epitafi, s’entén, apareix una altra jove artista, Julieta, que hi col·labora a Com el dia i la nit. "Ha sigut el grup de la meva vida", confessa la barcelonina. "M’he enamorat i he plorat escoltant Oques, he compartit moments increïbles amb les amigues, la família...", exposa. "Per mi, la clau del seu èxit és que sempre han tingut un significat de comunitat, sempre m’han unit molt a la gent que els escoltava. Hi ha sentiments que no saps expressar en paraules i ells fan una cançó, t’hi sents superidentificada i t’ajuda a explicar com et sents".

Notícies relacionades

Una emotiva reivindicació de la premsa local

Ambrossi «està solter», afirma el seu entorn

Tema premonitori

A Fruit del deliri hi ha un premonitori tema, Jubilar-me, en el qual Montero es riu de l’ostentació del món de la música: "Jo vull jubilar-me i mira, sembla que sona la flauta". Per a la història quedarà el Camp Nou ple un 6 d’abril de 1985 per veure Lluís Llach (100.000 assistents), i per sempre quedaran els quatre Estadi Olímpic (220.000 persones, presumiblement) com a fita incontestable de la música en català, una gesta inimaginable fa anys.