Els ‘best-sellers’ alimenten les sèries

En les pròximes dues setmanes s’estrenen la sèrie basada en el llibre Anatomia d’un instant (20 de novembre a Movistar+), el clàssic sobre el 23F que va publicar Javier Cercas fa 16 anys, i l’adaptació del best-seller Les filles de la criada (30 de novembre a Atresplayer), el premi Planeta que va guanyar Sonsoles Ónega. També El cucut de vidre (Netflix, ja disponible), de Javier Castillo, un supervendes que Netflix va consagrar amb La chica de nieve, una adaptació que va fer que la novel·la del malagueny passés d’estar traduïda de 14 idiomes a 25. ¿Com salta a la pantalla un llibre i què es guanya i es perd pel camí? ¿Sempre beneficia el llibre? ¿Qui té la vareta màgica per decidir quines històries veuran milions de persones assegudes al sofà de casa?

«En els últims anys s’ha posat de moda entre els autors tenir una adaptació al cine o en una sèrie, i sembla que si el teu llibre no en té siguis menys que d’altres», diu Javier Sanz, el director de l’agència de venda de drets de traducció i audiovisuals Book & Film Rights de Planeta. La seva feina consisteix a llegir molt, parlar amb productors i buscar totes les finestres possibles per a un llibre. Però, sobretot, consisteix a tenir contents els autors. El boom d’adaptacions dels últims anys és de tanta magnitud que es comença a parlar de la possible sèrie o pel·lícula molt abans, de vegades quan el llibre ni tan sols ha arribat a les llibreries. Per a Sanz és un disbarat. «Un novel·lista ha d’escriure una novel·la i despreocupar-se’n», apunta. I confessa que, com a lector, es nota quan un escriptor escriu pensant en una adaptació. «Els productors inverteixen en novel·les que els funcionen com a novel·les. Si t’avances i vols fer-los la feina, no funciona». Maribel Luque, directora literària de l’agència Carmen Balcells, confirma com ha canviat el negoci editorial en una dècada. «Ara, quan anem a la Fira del Llibre de Frankfurt o de Londres, la meitat de l’agenda són reunions amb productors audiovisuals. Hi són tots».

A més de l’estrena imminent de la sèrie Las hijas de la criada, l’equip de Sanz té un calendari endimoniat d’estrenes per al 2026: el rodatge de Kraken. El libro negro de las horas, d’Eva García Sáenz de Urturi, s’acaba d’enllestir; Todo lo que nunca fuimos, d’Alice Kellen, arribarà a principis del 2026 amb Maxi Iglesias i Margarida Corceiro, i una altra minisèrie de Kellen, basada en El mapa de los anhelos, serà protagonitzada per Alicia Falcó, Pablo Álvarez i Georgina Amorós.

Sanz va començar en el negoci fa una dècada. Aleshores tothom volia estar als cines, es feia una pel·lícula cada dos anys i es negociaven malament els drets. «Predicava en el desert», recorda. Tot va canviar de manera bastant ràpida. Si HBO feia temps que demostrava que la televisió podia fer coses meravelloses a partir d’un llibre, l’arribada de Netflix a Espanya i la campanya de Nadal del 2017 amb anuncis de The crown i Narcos a les parades de metro de les principals ciutats espanyoles va provocar un canvi de paradigma. «Es van començar a fer sèries que no s’havien fet mai. Física o química i Élite no són tan diferents, però a Élite pots mostrar coses que a la televisió oberta no hi tenen un espai. No és el mateix veure una sèrie sobre adolescents al sofà amb els teus pares i la teva àvia que fer-ho en una pantalla a la teva habitació», assenyala.

Les filles de la criada ha venut tant (mig milió d’exemplars) que és poc probable que l’estrena de la sèrie arrossegui gaires lectors nous. Però de vegades passa el contrari i es produeix la màgia: s’adapta un llibre que va passar sense pena ni glòria i ressuscita. Va passar amb Gambito de dama, de Walter Tevis, i és molt probable que l’èxit es repeteixi amb Ciudad de sombras, d’Aro Sáinz de la Maza, una adaptació que Netflix estrenarà el mes que ve. Rodada amb un gran pressupost en localitzacions icòniques de Barcelona, la sèrie gira al voltant de la investigació d’un crim macabre que va passar a la Pedrera. Va ser l’últim treball de l’actriu Verónica Echegui, que va morir a l’agost. La novel·la va arribar a vendre 100.000 exemplars a França, però a Espanya no va tenir tant èxit quan va arribar a llibreries ara fa 12 anys.

Línies vermelles

Qui sí que va ressuscitar, si és que s’havia mort mai, és Cent anys de solitud. Negociar la superadaptació de Netflix del gran clàssic de Gabriel García Márquez va ser tota una fita per a l’agència que representa el premi Nobel de literatura des de sempre, la barcelonina Carmen Balcells. Generacions de nous lectors es van acostar al llibre arran de la sèrie, igual que va passar amb l’arribada a la plataforma d’un altre clàssic llatinoamericà, Pedro Páramo.

Maribel Luque explica que la relació amb les plataformes nord-americanes ha sigut d’aprenentatge mutu i que fa una dècada «parlaven un altre idioma». «Ens va sorprendre moltíssim la manera en què van aterrar. No semblaven distingir gaire entre el que és la propietat intel·lectual i la propietat industrial; tampoc tenien en compte que els contractes tenen una durada determinada. Ens proposaven comprar drets de trames o personatges de per vida», explica Luque, que té com a principal missió defensar els drets dels escriptors i evitar que hipotequin la llibertat creativa amb contractes draconians. «Hi ha unes línies vermelles que no els deixem travessar», defensa Luque. «Procurem blindar els autors contra compromisos d’obra futura. Val més anar pas a pas, veure com va sortint tot i tenir la llibertat de decidir si vols repetir amb Netflix o anar-te’n a Mediapro».

Notícies relacionades

Una emotiva reivindicació de la premsa local

Ambrossi «està solter», afirma el seu entorn

Luque està convençuda que l’estrena de la sèrie Anatomía de un instante serà «més benzina» per a l’assaig de Cercas (que porta més de 30 edicions, tota una fita), un long-seller que d’ençà que es va publicar, fa més de tres lustres, han mirat d’adaptar-lo diverses vegades. «La del Javier és una mirada diferent sobre un esdeveniment que és el nostre mite fundacional, igual que ho va ser l’assassinat de Kennedy als Estats Units. A tots els productors de certa edat que el tenen en l’imaginari els ha interessat fer alguna cosa de nivell, que estigués a l’altura de l’assaig. Agustín Díaz Yanes hi va estar a punt», assenyala. Han hagut de passar 16 anys, però sembla que l’espera, coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Franco i l’inici de la monarquia parlamentària a Espanya, ha valgut la pena.

¿És millor que un autor s’impliqui en la seva adaptació? Depèn. «Si et construeixes una casa, ¿diràs a l’arquitecte que s’encarregui de les canonades? Depèn de si és lampista. El cine i les sèries són una feina en equip i escriure una novel·la és la cosa més solitària que hi ha: aquesta és la gran diferència», apunta Sanz. «L’important és que, si s’hi involucren, disfrutin del procés. Un autor ha de confiar en l’adaptació; si no, val més que no s’hi posi», diu. Per a Luque, el més convenient és que es quedin al marge. ¿I si no els agrada el que s’ha fet amb el seu llibre i se senten traïts? Una de les clàusules que es pot negociar és un visionament del producte abans no s’estreni per tenir el seu vistiplau. En el cas que no els agradi, això els donarà dret a demanar que el seu nom no surti en els crèdits i que s’especifiqui que la pel·lícula o sèrie és una «versió lliure», no una adaptació. «Quan no en queden contents, se’n desvinculen al màxim».