Raimon: «Jo anunciava un títol i després cantava el que em donava la gana i com que el policia no sabia català...».

Què feia vostè el 20 de novembre de 1975?

Doncs no ho sé, la veritat, però suposo que deviem prendre alguna copeta (riu).

Deu recordar alguna cosa més.

Home, recordo tota aquella època. La vaig viure. El procés que comportava poder cantar: havies d’anar al Govern Civil a demanar permís. Després hi havia la censura, que et deia quines cançons podies cantar: «aquesta sí», «aquesta no»... Una vegada, amb ‘Veles e vents’, d’Ausiàs March, el censor va dir «aquí no s’entén res, aquí hi ha gat amagat», i xas, me la va ratllar. En teoria, no la podia cantar en públic, però jo anunciava un títol i després cantava el que em donava la gana, i com que el policia no sabia català... Però tu eres un vermell per a ells.

Poques setmanes abans, el 30 d’octubre, amb Franco ja agonitzant, vostè va fer un recital important, al Palau d’Esports, organitzat per Oriol Regàs, on va col·locar a les primeres files polítics de la clandestinitat: Benet, Obiols, Pujol, Reventós, Solé Tura...

Hi havia hagut els afusellaments últims del règim, aquells nois, i es tractava de fer-hi un acte en contra. L’organització ho va disposar així.

Aquella nit va estrenar la cançó ‘Jo vinc d’un silenci’.

Sí, l’havia fet feia poc. La recordo tota. Si vols, te la recito: «Jo vinc d’un silenci / antic i molt llarg / de gent que va alçant-se/ des del fons dels segles/ De gent que anomenen/ Classes subalternes...»

Uns mesos després, el 2 de febrer, ja amb Franco mort, va fer un altre recital en un Pavelló del Reial replet a Madrid, i allà hi havia Felipe González, Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius...

Si, serien quatre recitals, però en van prohibir tres i només en va quedar el primer. En una altra ocasió, a Madrid [el 1965], em van prohibir el recital al teatre de la Zarzuela i vam anar a parar al Club Amigos de la Unesco, on en teoria no hi podia entrar la policia. Vaig acabar cantant per a trenta persones i la resta es va quedar fora, a la plaça. Però el recital a Madrid més bonic que recordo va ser el de la cançó ‘18 de maig a la Villa’, amb els estudiants [a la Complutense, el 1968].

¿Com recorda aquell període d’incertesa que es va obrir després del «fet biològic», la mort de Franco?

No hi havia res clar. La gent esperava el canvi, però va tardar. Hi havia molta estructura franquista. Espanya va tardar dos o tres anys a poder comparar-se amb els països que teníem al voltant. La censura prèvia va tardar a desaparèixer. Cantar lliurement, no sabria dir exactament quin any va ser, però va ser bastant després de la mort de Franco.

Per a vostè, quan va acabar el franquisme?

¡Encara no ha acabat! (riallada). Bé, és broma, però encara hi ha rampells.

Escoltant l’àlbum ‘El recital de Madrid’, es percep que el públic té un protagonisme important amb els aplaudiments, els crits de ‘llibertat’ i ‘amnistia’. Vostè formava part d’una cosa gran.

¡A Madrid no deien ‘estatut d’autonomia’! [riu]. Bé, jo formava part del món d’Annalisa i jo, sempre junts amunt i avall.

Montserrat Roig va publicar una crònica del recital del Palau d’Esports a la revista ‘Treball’, del PSUC, on parlava de vostè com un líder. ¿No li va agradar?

Jo no he tingut mai cap intenció de ser líder de res. He fet la meva feina, un cert tipus de poesia cantada, de la manera que creia que ho havia de fer, el millor possible, i oferint-la als meus recitals. No he fet res més.

Però hi va haver partits polítics que sí que van veure en vostè un líder i van mirar de fitxar-lo.

Això sí. Fins i tot algun em va dir que si no entrava en el partit no seria ningú. «Doncs què hi farem», li vaig dir. Va ser Gregorio López Raimundo. Em pegar una bronca... I al cap d’un temps, un any o així em va dir «tenies tota la raó». En aquella època, per a la gent que estava en contra de la dictadura, o estaves en un partit o no estaves. Però jo només volia fer la meva feina. Semblava que, si entraves al seu partit, es feia més fort, però jo mai havia pensat a ser això.

López Raimundo, del PSUC, de qui vostè havia fet un elogi a la cançó ‘T’he conegut sempre igual’, una mica abans.

Sí, crec que va ser una mica abans (riu).

¿Llavors tenia la impressió que els partits eren màquines de poder que miren d’utilitzar-te?

Home, tots els col·lectius organitzats intenten que en formis part, si veuen que tens una petita influència entre la població. Quan tens una mica de prestigi públic, tothom et busca.

En aquella època, quan es parlava del ‘Partit’, estava clar quin era.

Sí, el PCE, el PSUC.

¿Es va crear una sensació col·lectiva que aquest espai polític s’imposaria en la nova Espanya democràtica, seguint el creixement que experimentava el PCI a Itàlia?

Això jo no ho vaig viure. Votar comunista a Espanya... La meva dona és italiana i això d’Itàlia ho teníem a mà, però era un altre món. Allà, el PCI era molt important. Enrico Berlinguer va venir a Barcelona i va fer un míting preciós a la Monumental. Va voler pactar amb la democràcia cristiana, però a Itàlia aquesta democràcia cristiana era molt diferent de la d’aquí.

Els tres grans de la ‘cançó’ han anat optant per retirs oficials, últimes gires explícites: Llach, Serrat i vostè.

Jo va arribar un moment que vaig dir «fins aquí ha arribat la riuada». Estava bé físicament i vaig voler “finire in bellezza”, acabar bé, com diuen els italians.

Parlant de riuades...

Això és un desastre, sí, però el desastre més ampli és que allà, a València, des de sempre, cada dos, tres o quatre anys, hi ha aquestes riuades on l’aigua baixa per uns llocs on, si hi hagués hagut criteri, no s’haurien construït cases de dotze plantes ni fàbriques. Però amb això guanyen diners els que fan els pisos i els ajuntaments.

Mazón.

És un ignorant i un inútil total. No ha sabut ni dir una mentida que mitjanament et puguis creure. Feijóo no sap què fer-ne.

Ara, en l’equació política valenciana, hi ha el factor novedos de Vox, partit que, segons les enquestes, atrau vot de joves que afirmen que amb Franco es vivia millor.

Jo de les enquestes no me’n refio. Moltes vegades surt alguna cosa perquè el que ho diu cobra per dir-ho. Vox és extrema dreta total.

A Catalunya, ¿l’ha sorprès la irrupció d’Aliança Catalana?

No, estem acostumats a tot, ja... Però tot això és el feixisme de tota la vida. Jo ja ho vaig viure quan a classe ens feien cantar el ‘Cara al sol’. I amb el meu pare, que havia sigut de la CNT i un dia van arribar uns policies i se’l van emportar al calabós. Això va ser el 1946 o el 1947.

El Procés queda avui molt enrere i ara es percep una angoixa pel futur del català.

Sí, el Procés és com si no hagués passat mai. És el que toca. Respecte a la llengua, mai he sigut pessimista. Però tampoc optimista. Crec que soc el que es diu ‘realista’. Però a Barcelona molta gent no sap parlar català i això en un país normal no passa. La llengua és importantíssima.

¿Creu que els lideratges polítics de fa 40 o 50 anys eren més sòlids que els actuals?

No sabria dir-te. No ho sé. La societat ha canviat molt. Sánchez em sembla una persona normal, té una visió internacional i ho veig assenyat. Però no sé què passarà. Mai he fet de profeta. No veig les coses clares, és un món que desconec, mai he sigut polític.

¿Contra Franco els cantautors vivien millor?

No, no, era millor tocar i poder fer els recitals amb normalitat. I després del franquisme, en el meu cas, sempre hi ha hagut molt públic. El millor és estar en condicions normals. Llibertat, democràcia... Això, més o menys, ho tenim. Encara queden petites coses, però no sabria dir-te quines. Jo ho vaig deixar el 2017.

Notícies relacionades

‘Divinize’ de Rosalía es converteix en la primera cançó en català que debuta al Top50 Global de Spotify

¿Qui és aquesta noia? Del carrer al cine, com les directores reescriuen la història del càsting

Però observa el món.

El que observo és que compliré 85 anys. Poca broma (riu). ¡Estava convençut que eren 58!