CaixaForum travessa el Pacífic a la recerca de la saviesa oceànica

Com en les paràboles bíbliques i a les hiperbòliques campanyes de promoció de l’estrella pop del moment, també a CaixaForum es reserven el millor per al final: allà hi ha, acomiadant el visitant, l’estàtua del déu A’a, peça exquisida gairebé alienígena que va enamorar Henry Moore i va arrabassar a Pablo Picasso. Segle XVII, fusta tallada a Rurutu i onada expansiva d’abast internacional. "És probablement l’obra més famosa de l’art oceànic", reconeix Julie Adams, comissària sènior d’Oceania en el British Museum.

El reclam, però, té truc, ja que el que es pot veure fins al 15 de febrer a Barcelona no és pas l’obra original, sinó una rèplica que ha sigut creada expressament per a l’ocasió. "Volíem incloure-la en l’exposició, però el 2018 el museu de Tahití la va demanar en préstec i per a nosaltres era més important que tornés a casa que no portar-la a Espanya", explica Adams mentre serpenteja entre les vitrines que allotgen els més de 200 objectes de Veus del Pacífic. Innovació i tradició, una exposició formada majoritàriament per fons del museu anglès i algunes peces del Museu d’Amèrica de Madrid i el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. Una immersió en tota regla a les Mars del Sud i un apassionant viatge a través dels teixits, els balls, les talles i les guerres dels pobles i cultures d’Oceania.

Al mapa de navegació, escapades a Nova Guinea, Palau, Rapa Nui, Aotearoa, Hawaii, Nova Caledònia, Buka, Nova Zelanda i Samoa. N’arriben, travessant l’oceà, figures malangan de fusta, lligadures de dansa de Nova Bretanya, faldilles de ballarines de hula, rems cerimonials, cascos de plomes de Kauai i una exquisida figura antropomòrfica tallada amb os de balena. "Els illencs del Pacífic treballaven –i continuen treballant– amb una enorme varietat de materials: fusta, pedra, closca, os de balena i també fibres vegetals. Són teixidors extraordinaris, però no fan servir pas telers ni màquines: tot és teixit a mà", recorda la comissària.

En aquest sentit, tota l’exposició és un constant diàleg entre tradició i innovació, entre ritus ancestrals i tecnologia gairebé punta. N’és un bon exemple una jove teixidora maori que vivia a Londres i volia aprendre a teixir com els seus avantpassats. "Normalment, les dones aprenen de les mares i àvies, però ella estava tota sola a Londres, així que en va aprendre per FaceTime: la mare, a Nova Zelanda, li ensenyava a teixir a través d’internet", explica Adams juntament amb una vistosa capa contemporània que reprodueix la tècnica ancestral del whatu, forma tradicional de teixir amb els dits.

Armadura de fibra de coco

Notícies relacionades

La il·lustradora i muralista Amaia Arrazola mor als 41 anys

El depredador se’n va de caça

Encara més impactant és l’armadura de fibra de coco que els guerrers de les illes Kiribati feien servir en els combats cerimonials. "És probablement la peça més sorprenent de tota l’exposició. És la primera vegada que s’ha tornat a muntar des que va arribar al museu el 1820. El nostre equip de conservació va dedicar centenars d’hores per poder exhibir-la", presumeix Adams. Al bell mig de l’espai dedicat a les pulsions bèl·liques, la peculiar armadura remarca que tan important com la ferocitat era l’aparença: enlluernar l’enemic i arrossegar-lo amb un d’aquests garrots de mida sobrehumana.

La connexió amb la modernitat l’escenifica el maori George Nuku, artista contemporani que tanca l’exposició amb una instal·lació d’ampolles de plàstic que és alhora denúncia i celebració. "Per a mi, la contaminació és sagrada. És difícil d’acceptar, però si de les les escombraries en fem un objecte bonic, potser podem establir una nova relació amb aquest material omnipresent", diu Nuku, última baula d’una mostra que fuig de lectures etnogràfiques per reformular la noció de tradició.