D’Astèrix a Bond, el lucratiu negoci de ressuscitar les icones

"Quan Ian Fleming va morir el 1964, es va considerar que James Bond era massa popular per córrer la mateixa sort". La frase, que va pronunciar l’eminent dipsòman Kingsley Amis poc abans de rematar la inconclusa L’home de la pistola d’or i posar fil a l’agulla amb Colonel Sun, serviria també per a altres personatges de llegenda com ara Sherlock Holmes, Hercule Poirot, Lisbeth Salander, Pepe Carvalho, Philip Marlowe i George Smiley, a qui el fill de John le Carré, Nick Harkaway, acaba de ressuscitar en La decisión de Karla. ¿Per a què matar-los podent mantenir-los vius i facturant en forma de lucratives franquícies? La resposta és el que explica que la setmana vinent arribi a les llibreries un nou cas de Poirot o que el nombre de novel·les protagonitzades per James Bond ja tripliqui les que va escriure en vida Ian Fleming.

Sophie Hannah és Agatha Christie.

L’escriptora britànica Sophie Hannah s’havia començat a crear un nom en els cercles negrocriminals gràcies a la saga policial de Simon Waterhouse i Charlie Zailer quan li va arribar un dels encàrrecs de la seva vida: tornar a la vida Hercule Poirot, l’insidiós detectiu belga que Agatha Christie va fer debutar el 1920 amb El misteriós cas de Styles i de qui es va acomiadar el 1975 amb Teló. "És la reina del crim, així que, ¿què puc dir?", va justificar en aquell moment, el gener del 2014, amb Los crímenes del monograma en la graella de sortida, una autora que des d’aleshores ha firmat sis noves novel·les protagonitzades per l’investigador més sibarita i pretensiós. En l’última, The last death of the year, arrossega Poirot i Edward Catchpool fins a la minúscula illa grega de Lamperos. ¿El seu secret? Ambientar les noves entregues entre 1928 i 1932, anys en què Christie no va publicar cap cas del detectiu.

Jack Reacher, tot queda en família.

"Els lectors no necessiten saber res de mi ni de qui escriu els llibres. Només els importa Reacher. I sé que ara està a bones mans", va relativitzar el supervendes britànic Lee Child quan va anunciar el 2020 que es jubilava i, després de meditar llargament la millor manera d’aniquilar l’expolicia militar favorit de Tom Cruise, el venjador canònic anomenat Jack Reacher, va decidir cedir el personatge dels 100 milions de llibres venuts al seu germà, el també escriptor Andrew Child. De moment, el relleu ja ha deixat quatre noves novel·les, tot i que en totes el nom de Lee Child apareix (encara) molt més gran que el del seu germà.

Un negoci anomenat Stieg Larsson.

El 2011, set anys després de la mort de Stieg Larsson, la seva viuda Eva Gabrielsson va fer una advertència profètica: "A mesura que la imatge de Stieg es va explotant, la seva essència es dilueix", va dir. L’autor suec no va arribar a veure el fenomenal èxit que va tenir Millennium, trilogia en què despullava el racisme, els abusos de poder i la violència contra les dones de les idíl·liques societats nòrdiques, però gairebé millor així. "Tenen sort que Stieg hagi mort, perquè hauria sigut un gran obstacle per als seus negocis. Ara, no obstant, tenen una autopista lliure d’obstacles", va denunciar llavors Gabrielsson. Dit i fet: la família de Larsson va encomanar a l’escriptor suec David Lagercrantz, reporter criminal i biògraf de Zlatan Ibrahimovic, mantenir la inestable parella formada per l’enigmàtica hacker Lisbeth Salander i el periodista d’investigació Mikael Blomkvist. Després de tres novel·les, Lagercrantz va cedir el testimoni a Karin Smirnoff, que suma ja dos nous títols a la saga: Les urpes de l’àguila i Els ullals del linx. "Larsson ens va explicar una cosa nova. És especialment bo amb els personatges. Després ho va reprendre David Lagercrantz i jo vaig perdre una mica l’interès perquè no soc lectora de gènere negre. Aquesta Lisbeth Salander convertida en superheroïna que ho resol tot no era per a mi, ¿on va quedar la seva vulnerabilitat?", va reconèixer Smirnoff durant la promoció de la primera.

Quan Carlos Zanón va ser Vázquez Montalbán.

"Si et deixen les claus d’un Ferrari, has d’agafar-les, tot i que el tornis abonyegat", es va dir Carlos Zanón quan la família de Manuel Vázquez Montalbán i l’editorial Planeta li van encomanar el primer cas de Carvalho des del pòstum Mil·lenni Carvalho, publicat el 2004 en dos volums. En mans de l’autor de Taxi, el cèlebre detectiu va renéixer escèptic, tendre, apàtrida, lúcid i lleial a la convulsa Barcelona del 2017. Pel que fos, l’experiència no va passar d’un llibre: Problemes d’identitat (2019). Carvalho va tornar a la vitrina, i Zanón, a les seves novel·les d’homes tristos i cançons suposadament alegres.

¡Per Tutatis! ¡Astèrix viu!.

"M’he adonat que el personatge d’Astèrix pertany als seus autors, però també als lectors", va assegurar Albert Uderzo quan, el 2011, va deixar anar amarres i va ungir Jean-Yves Ferri com el seu successor. La mort, el 1977, del guionista René Goscinny, cocreador de la sèrie, ja s’havia traduït en mitja dotzena d’àlbums publicats en solitari per Uderzo, de manera que eventualitats com l’edat no necessàriament havien de ser un problema per a la pervivència de les boges aventures dels gals més irreductibles. Així, als 24 àlbums originals del tàndem Uderzo-Goscinny i els set en solitari d’Uderzo, hi cal sumar els cinc firmats entre el 2013 i el 2021 per Ferri i Didier Conrad, i els dos que el 2023 i el 2025 han entregat Fabrice Caro i Conrad. En total, 380 milions d’exemplars venuts i pujant. "No sé si pot durar eternament. Hachette, l’editor, ho espera, però es pot convertir en folklore", va advertir Ferri fa anys. De moment, Astèrix i Obèlix continuen fent de les seves, repartint patacades a la Lusitània. Una cosa semblant passa amb Corto Maltès, mariner errant de qui Hugo Pratt es va acomiadar el 1988 amb l’estrany Mu, i que Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero van tornar les llibreries el 2015 amb Sota el sol de mitjanit.

Notícies relacionades

Quatre magnífics del còmic conquereixen Kosmopolis

Alejandro González Iñárritu, cineasta: "No crec en la perfecció; el que m’interessa és el rigor"

Bond, el paradigma de personatge-marca.

L’escriptora londinenca Kim Sherwood ha sigut la primera dona a enfrontar-se a l’emblemàtic James Bond i, de moment, l’última a ficar-se en la pell de Ian Fleming a l’hora de reinventar les aventures de l’agent menys secret de l’MI6. La britànica, que va debutar amb Doble o nada i va publicar l’any passat A spy like me, és la penúltima baula d’una llarguíssima cadena (de producció) que ha convertit Bond, James Bond, en el paradigma de personatge-marca. El nombre de novel·les publicades després de la mort de Fleming, sense anar més lluny, ja triplica el de títols originals ideats per l’autor de Chitty Chitty Bang Bang. Aquí caben, és cert, novel·litzacions mediocres i intents pedestres de mantenir viu el personatge, tot i que també esforços seriosos per rellançar la marca amb Sebastian Faulks, Jeffery Deaver, William Boyd i Anthony Horowitz. Seqüeles, preqüeles i més de 100 milions d’exemplars venuts. Qualsevol cosa per tal de mantenir la maquinària en marxa.