L’últim Planeta encoratja la lluita de classes en la cultura

"Vaig advertir de seguida que el negoci editorial primava sobre la literatura", recordaria anys després el novel·lista, unes paraules que van ressonar dimecres a la sala Oval del MNAC quan Juan del Val, guionista i col·laborador d’El hormiguero i autor de quatre novel·les –a més de dues juntament amb la seva dona, la presentadora Núria Roca-, va recollir el 74è Premi Planeta i va reactivar la vella i eterna controvèrsia sobre l’alta i la baixa cultura. "S’escriu per a la gent, no per a una suposada elit intel·lectual", va reivindicar el flamant guanyador. "El que intentava dir és que la literatura té sentit si es veu. No em sembla estrany voler que la gent em llegeixi o em vegi. El que és comercial pot tenir qualitat o no, igual que el que no ho és", deia hores més tard en una entrevista amb aquest diari.

"¿Ser comercial és arribar a més gent? Doncs si arribes a més gent és una cosa positiva", remarca també en conversa amb EL PERIÓDICO Ángela Banzas, finalista del Planeta amb Cuando el viento hable. "Si tot el que jo vull explicar arriba a més gent, l’acaricia i li deixa una sensació de calidesa al pit, doncs crec que hi guanyem tots. En el moment en què el teu desig és publicar, tots intentem arribar a com més persones millor. Després cadascú té la seva veu i cal saber buscar la manera de canalitzar tot el que et ve de gust explicar pensant en l’altre", afegeix la gallega.

En l’extrem oposat, l’últim Nobel de literatura, l’hongarès László Krasznahorkai, un autor d’"obra captivadora i visionària" i vendes "discretes però suficients", en paraules de la seva editora, Sandra Ollo. El seu futur, això sí, pinta prometedor: l’any passat, la sud-coreana Han Kang va passar dels 10.000 exemplars venuts als 100.000 gràcies a l’empenta de l’Acadèmia Sueca. Així que també allà, en el que Del Val identifica com a elit, hi ha negoci. "És una falta de respecte a la gent considerar que qualitat i comercial són conceptes oposats. El Quixot és una novel·la d’entreteniment i molt comercial", insistia l’autor de Vera, una historia de amor.

Vendes i aplaudiments

El mateix debat ja va reaparèixer fa uns quants mesos quan, a les portes de Sant Jordi, editors de Planeta i Penguin Random House reflexionaven en aquestes pàgines sobre els diferents nivells de lectura de la literatura més o menys popular i l’eterna lluita de classes de la cultura. "Tothom vol el que no té: els literaris volen vendre i els comercials volen el prestigi. El que no té sentit és menysprear una cosa només perquè vengui molt", va dir llavors Lola Gulias, editora executiva de ficció en llengua espanyola de Planeta. "Si vols ressenyar un best-seller des del mateix lloc que un llibre de Mircea Cartarescu, ni l’entendràs ni el sabràs valorar. I com que no s’entén, Casavella fa una crítica d’El Codi Da Vinci, el destrossa i tots riem molt. Però l’està fent des del punt de vista equivocat", va afegir per la seva banda l’editor de Grijalbo, Toni Hill.

La polèmica, en qualsevol cas, és recurrent: ¿bonança comercial o prestigi intel·lectual? ¿Vendes saludables o copets a l’esquena de l’acadèmia? "Sempre diuen que James Joyce no podria guanyar el Planeta. Pot ser, però sí que ho farien Balzac i Dickens. És un premi que té una enorme sensibilitat cap a les persones que llegeixen", va dir en el seu dia l’escriptora i membre del jurat Carmen Posadas. Marcant el ritme, Les filles de la criada, novel·la amb què Sonsoles Ónega es va emportar el Planeta el 2023 i, alhora, una de les obres més venudes de la història recent del premi –20 edicions i més d’un milió de lectors– i la que pitjors crítiques ha rebut. "L’hamburguesa és de bona mida i té molts ingredients, però, lamentablement, no té gust de res", resumia a les pàgines del suplement Abril Malcolm Otero Barral.

Notícies relacionades

Eric Clapton tornarà a Barcelona el maig del 2026 després de més de 20 anys del seu últim concert a la ciutat

‘La hermanastra fea’, millor pel·lícula al festival de Sitges

L’equilibri, ja ho veuen, és complex, però possible: hi ha casos d’èxit com l’Strega italià i el Goncourt francès, guardons a obra publicada de dotació aparentment poc destacada (5.000 euros el primer, un simbòlic bitllet de 10 el segon) però poderós reclam comercial: Pierre Lemaitre, per posar un exemple de novel·lista de vocació popular i herència fulletonesca, va guanyar el Goncourt el 2013 i la seva novel·la Ens veurem allà dalt va passar dels 100.000 exemplars venuts als 600.000 en qüestió de mesos. "A Itàlia és el llibre que tothom llegeix durant l’estiu. Si et vas a comprar un llibre abans d’anar-te’n de vacances, compres el guanyador del premi Strega", explicava a aquest diari Andrea Bajani, guanyador de l’última edició del guardó transalpí amb L’aniversari.

En sintonia amb tot l’anterior, el Premi Planeta no ha amagat mai la seva voluntat obertament comercial i, d’alguna manera, colonitzadora de la llar mitjana espanyola: any rere any, el president del grup, José Creuheras, anuncia amb orgull el marcador d’exemplars venuts. El 2023, la xifra arribava als 45 milions; el 2025 ja en són 46. Així, a ull, surt a gairebé dos Planetes i mig per casa. Durant dècades, aquest sector de la població que es reconeix a les enquestes com a lector ocasional ha tingut en el jurat del premi el seu millor aliat a l’hora d’escollir lectura, ja fos Els mars del sud de Manuel Vázquez Montalbán: Pequeño teatro d’Ana María Matute, o No digas que fue un sueño de Terenci Moix. "El best-seller, un llibre de moltes pàgines i fàcil lectura, va ser un invent de la indústria anglesa a finals del segle XIX perquè aquelles persones a qui no els agradava llegir tinguessin a les mans una cosa que semblés un llibre", recordava hores després de la decisió l’escriptor Carlos Zanón.