Juan del Val, escriptor: "Hi ha molt escriptor educat, però l’art ha de tenir afany de provocació"

¿S’aixeca algú sent més escriptor després d’haver guanyat el premi Planeta?

Bé, s’aixeca més content. No sé si hi ha un barem de ser més o menys escriptor. És el que soc. Després del Planeta, potser ara soc un escriptor de més èxit.

Els llibres d’autors mediàtics solen generar cert recel. ¿Com afronta això?

Jo soc una persona que està molt exposada, de manera que les crítiques i el recel em preocupen més aviat poc. Relativitzo moltíssim això. Però, vaja, mira si hi ha recel que encara falten tres setmanes perquè la gent pugui llegir la novel·la. Això ja no és recel, sinó que és un prejudici. Sobre el tema d’escriptor mediàtic, polemista... Totes aquestes coses que es diuen als titulars... Les accepto, però no m’importen gens. Si no em llegeixes és bastant difícil que trenquis el teu prejudici. Cada vegada que publico una novel·la sempre apareix algú que em diu: "Collons, tio, m’has sorprès moltíssim». I tu respons: "D’acord, ¿i per què?».

¿I per què?

És una característica bastant espanyola, i més encara d’aquesta època. Abans els escriptors sortien a la tele, eren personatges famosos i ningú dubtava que fossin més o menys literaris. Ara tendim a reduir-nos tant que si surts a la televisió només pots sortir a la televisió; si escrius, has de fer cara d’escriptor. Però l’important, al cap i a la fi, és el que hi ha entre les dues cobertes. Allà és on cada un ens en definim. On alguns que són escriptors purs no interessen, mentre que d’altres que són mediàtics, sí. O al revés. Hi ha gent comercial que és dolenta, com també n’hi ha que és bona, però no pel simple fet de ser comercial has de tenir necessàriament menys qualitat.

¿D’on surt Vera, la protagonista de Vera, una historia de amor?

Mai construeixo una novel·la a partir d’una idea, sinó més aviat sobre l’evolució d’un personatge. Em venia de gust explicar una història d’amor entre dues persones de dos universos completament diferents, i l’evolució de la Vera des que se separa del seu marit, l’únic home de la seva vida, fins que acaba sent propietària de si mateixa. Per mi les trames són una excusa per relatar personatges, així que la Vera surt del que miro, de tot el que observo i del que m’interessa explicar.

Es reivindica com un escriptor de dones. "Hi ha molt de femení en mi», va dir ahir durant la roda de premsa.

Si et fixes en les meves novel·les, evidentment els personatges femenins tenen molta més força. Són més protagonistes. Amb els homes, quan un em comença a agradar, el mato o el converteixo en un gilipolles. En aquesta no. En aquesta m’ha sortit un home que crec que està més ben construït. Des d’aquest punt de vista és on la novel·la pot ser més femenina o feminista, però com totes les que he escrit: al final, en les meves novel·les, encara que hi hagi molt amor mai hi ha un príncep blau. Cap home salva cap dona. Les dones acaben sent propietàries sempre, en totes, del que volen fer.

La relació entre els protagonistes està marcada, en certa manera, per les diferències socials. ¿Una manera de tornar als seus orígens?

Podria estar una mica influïda per això, tot i que potser és més simple i es tracta de triar escenaris que conec bé. No sé si això queda bé dir-ho, però potser és per mandra. No em ve de gust anar fins a l’edat mitjana, no la conec. Llavors, si he de parlar de barris, són els que conec. I si he de parlar de l’alta societat també, perquè he estat en els dos llocs. A Bocabesada, la meva anterior novel·la, vaig decidir tractar una productora de televisió, que és un lloc que em sembla molt proper. Ara situo la novel·la a Sevilla, que també em resulta molt pròxima, i on l’alta societat és una mica més especial que l’alta societat de qualsevol altre lloc. També descric alguns barris de Madrid en els quals he viscut.

Carmen Posadas va elogiar les escenes de sexe que hi ha en la seva novel·la. ¿Què pot dir d’això?

És una cosa que em persegueix en totes les novel·les, tot i que, en general, hi ha menys escenes de sexe de les que sembla que hi hagi. El que passa és que han d’arribar... Crec que el sexe i el desig expliquen molt bé les persones i els personatges. Quan expliques una escena de sexe estàs veient el que realment li està passant al marge de la situació normal, el que li passa a nivell vital. El desig o l’absència de desig. Em sembla un instrument molt vàlid i entretingut per narrar personatges, sobretot femenins. Jo escric sobre el que visc, d’estar atent. Deu ser que ho faig bé.

¿Quina mena de lector hi ha darrere del Juan del Val escriptor?

La meva cultura té molt més a veure amb el món audiovisual, amb el cine. Si em preguntes d’on surto jo, et diria que de Woody Allen. Aquest sí que és un referent per a mi. El que vull explicar s’assembla molt al que fa ell. I també Antonio Soler, que em sembla sensacional, sobretot amb Sur, que és una obra mestra. També Houellebecq, i Martínez de Pisón. Això m’entreté. Però d’on vinc és del cine de Woody Allen.

Notícies relacionades

Fry House: les ‘burgers’ japoneses d’un artista i un consultor

Belén Larruy: "La sostenibilitat està en l’ètica en els processos i la fabricació a Catalunya"

Tenint en compte que les últimes novel·les que han guanyat el Planeta han rebut crítiques més aviat dures per part d’alguns mitjans, ¿van ser les seves paraules a favor de la literatura comercial un atac preventiu?

En absolut. El que intentava dir és que la literatura té sentit si es veu. No em sembla estrany voler que la gent em llegeixi o em vegi. Una obra comercial pot tenir qualitat o no, igual que una obra que no és comercial. Les crítiques no em preocupen. Hi ha gent que opina sense haver llegit. Això no ho puc controlar. Una de les poques coses que he fet bé és oblidar-me del que es diu de mi. Si et creus totes les coses bones que es diuen, et tornes idiota; si t’afecten les dolentes, et paralitzes. No compensa. Soc poc ambiciós en general, excepte en l’escriptura. No pretensiós, però sí ambiciós.