Un sorprenent film de debut sobre la codependència impacta a Sitges

"Compte amb el que desitges", diu un famós proverbi. Sobretot, es podria afegir, si el que vols és escurçar distàncies amb la teva parella i aconseguir amb ella la connexió total. Ens ho avisa el director i guionista Michael Shanks a Together (Oficial Fantàstic Competició; en sales comercials a partir del 31 d’octubre), una de les pel·lícules més comentades del terror indie nord-americà recent, una espècie de traducció (literal) a la pantalla d’aquella cançó de les Spice Girls anomenada 2 Become 1 (2 es converteixen en 1).

Tot i que la balada esmentada sona a tot drap (i en vinil) a la pel·lícula, Shanks va tenir una altra inspiració principal a l’hora d’escriure el seu primer llarg: "Bàsicament, el fet que porto 17 anys en la mateixa relació –ens explica. En el meu grup d’amics són tots monògams i la majoria d’ells porten amb la mateixa parella des de l’institut. Quan et compromets d’aquesta manera amb algú, cedeixes una part de la teva individualitat per convertir-te en part d’una nova unitat. ¿Què perds amb això? ¿Tan dolent és comprometre’s amb algú per complet? Són les idees i les ansietats que volia explorar a través del gènere fantàstic".

Des de fa una dècada i mitja, Dave Franco i Alison Brie són inseparables, cosa que han deixat clar rodant pel·lícules junts en diverses funcions. La química d’aquest matrimoni és inqüestionable, però Shanks s’entossudeix a presentar-los com a parella en crisi, en dic sec emocional i sexual. Tim (Franco) està de dol pels seus pares i, en certa manera, la seva carrera musical; anar-se’n a viure al camp amb Millie (Brie), que ha trobat feina allà com a professora, no li sembla tant un nou començament com l’estocada definitiva. El que no va aconseguir una proposta de matrimoni, ho fa una estranya cova on pararan durant una ruta inexperta.

Poques pel·lícules d’aquest Sitges exemplificaran amb tanta inspiració el leitmotiv d’aquesta 58a edició, l’encreuament de la comèdia amb el terror, uns gèneres bessons segons l’opinió de Shanks: "En el drama els objectius poden ser nebulosos, però amb aquests gèneres estàs sempre buscant reaccions específiques per part del públic". Barrejar-los de manera harmònica no és gens senzill. Quan no fallen els gags, fallen els ensurts. Sam Raimi, Peter Jackson o Edgar Wright van aconseguir sublimar la barreja, però Shanks, malgrat ser fan de tots ells, buscava una cosa lleugerament diferent, "que l’humor sorgís de reaccions naturals, de veure una parella discutint com ho faria davant situacions extremes".

Terror cruixent i sec

En aquesta recerca de la veritat emocional ajudava la presència d’una parella real al capdavant del repartiment. "Només teníem 21 dies per rodar tota la pel·li. El pitjor que ens podria haver passat era tenir dos actors que no s’avinguessin. Ells s’avenen, s’estimen i disfruten treballant junts. Van passar alguns dies connectats per una pròtesi, un objecte real que els impedia separar-se, així que havien d’anar al lavabo junts, fer pipí un al costat de l’altre. A veure a quins actors els pots demanar una cosa així".

Com "un test de Rorschach"

Notícies relacionades

La meva vida com un gos (que veu fantasmes)

Impactant crema de naus

La iconografia de la pel·lícula és bastant espectacular, sobretot cert moment de comunió entre pestanyes. Però té els seus clars precedents: les mutacions de La cosa de John Carpenter, o la viscositat càrnia de Society, de Brian Yuzna, tornaran a la memòria dels amants del terror. "La de Carpenter és la meva pel·lícula preferida. Puc veure-la una vegada i una altra sense cansar-me. També soc fan de Yuzna, o de Stuart Gordon, però no volia que la part de terror corporal fos irònica, com passa a moltes pel·lícules recents d’aquest subgènere. Quan penso en body horror penso en una cosa humida i viscosa. Als meus caps de diferents departaments els vaig demanar que anessin en la direcció contrària: fem-ho sec i dolorós".

Shanks no vol imposar un únic significat; prefereix que cada persona connecti amb la pel·lícula des de la seva pròpia experiència. "Sembla que hem aconseguit una espècie de test de Rorschach sobre qüestions de la monogàmia o el compromís. Algunes parelles se m’acosten i em diuen com les ha ajudat el film a resoldre una discussió eterna. D’altra banda, gent soltera ens comenta que la pel·lícula només ha agreujat el seu desinterès a tenir relacions llargues", assenyala. Però, sense entrar en detalls, ¿no podríem parlar en realitat de happy ending, malgrat tot? "Jo ho crec fermament. És un final a favor de l’amor. És una pel·lícula sobre l’amor", afegeix.