Miner, pastor de vaques i el Nobel

Quan va morir Allen Ginsberg, László Krasznahorkai no només va perdre un amic, sinó que també es va quedar sense Nova York, la ciutat que el va acollir quan hi va recalar després de la caiguda del règim soviètic, que havia dominat el seu país natal, Hongria. La seva família era burgesa, però Krasznahorkai, de naturalesa inquieta, no estava disposat a adaptar-se a tan acomodades circumstàncies i va triar una altra forma de vida, ben allunyada dels seus orígens. Va tallar la relació amb ells i va començar a peregrinar. Va estudiar a Budapest, va descobrir els "personatges angelicals" de Dostoievski, sobretot el príncep Mixkin de L’idiota, i llavors va tenir clar que el seu lloc estava "entre els més explotats, a l’estrat dels més enganyats, dels més humiliats".

Aquella revelació el va fer viure llargues temporades en petits pobles on va exercir múltiples i molt diversos oficis: del pasturatge nocturn de vaques fins a la mineria. Acabades les aventures per Hongria, va escriure el seu primer llibre, Tango satànic, tot i que "en cap moment" li va passar pel cap buscar un editor. Però, "per un dissortat atzar", va ensenyar el manuscrit a un amic filòsof, i la novel·la, excepcional en la literatura de l’època, sobretot per les seves referències anticomunistes, es va acabar publicant, i Krasznahorkai sense passaport, ja que no el va recuperar fins dos anys després. Ell no estava habituat als ambients intel·lectuals, "no tenia previst ser escriptor, no tenia previst res, no volia ser ningú". Els escriptors eren d’altres: Dante, Kafka, Faulkner, Beckett. "Indefens", confós, va escriure sense parar un llibre rere l’altre, sempre molt crític amb ells, convençut que l’últim seria l’últim.

Notícies relacionades

Versió violenta de ‘Quina nit!’

Una exposició busseja en el "somni americà" de Miró

A Nova York, Ginsberg el va ajudar a resoldre els problemes que li plantejava Guerra y guerra, una novel·la que, llegida avui, encara desprèn una misteriosa bellesa. En aquella època sortia a sopar amb Philip Glass i David Byrne, anava amb ells a concerts, componia música amb Ginsberg a la cuina del seu apartament... Beneïda bogeria, de febril creativitat, que va acabar amb la mort del poeta beat. Durant molts anys no va tornar als EUA, va viatjar per Àsia, va estar a la Xina i al Japó, i va ser la seva editora nord-americana, Barbara Epler, presidenta de l’editorial New Directions, qui el va fer tornar, fins al punt que "és als EUA i sobretot a Nova York" on millor se sent.

Així m’ho va explicar ell, fa poc més d’un any, en una entrevista tan extraordinària com el seu Nobel. L’Acadèmia Sueca ha sigut valenta. Podria haver pensat que el món no està preparat per reconèixer una obra de tanta profunditat. O potser ha arribat a la conclusió que és això el que necessitem, novel·les i relats en què la realitat es reflecteix de manera il·lusòria i es converteix en una ficció fantasmal on el llenguatge importa. A les llibreries espanyoles hi ha tots els seus títols des de fa més de dues dècades gràcies a Acantilado. Comencin a llegir-lo per Melancolía de la resistencia, màxim exponent d’un gènere molt particular, propi, que als 71 anys l’ha fet guanyar el premi Nobel de literatura.