L’apocalipsi ara

Demonitzada en alguns sectors per ser una directora que fa cine masculinitzat, Kathryn Bigelow té una mirada i un estil propis en relació amb aquells gèneres –acció, thriller, espionatge– que se suposa que practiquen millor els homes. Un de tants clixés del nostre temps. Una altra demostració del múscul narratiu i la capacitat per traslladar l’espectador al centre d’un conflicte límit que té Bigelow és Una casa llena de dinamita, producció de Netflix que s’estrena en sales abans de recalar en la plataforma.

A diferència de tants directors consumits per les exigències de l’estríming –i aquí incloc el sacrosant Martin Scorsese–, Bigelow ha fet el que fa sempre sense pensar gaire en el suport. Aquest film sobre el perill nuclear, de desenllaç descoratjador i diria que molt realista per als temps que corren, està fragmentat en tres parts que expliquen el mateix fet des de punts de vista diferents: un míssil amb ogiva nuclear es dirigeix cap a Chicago en el que serà l’esclat d’una tercera guerra mundial. La cineasta té la capacitat de passar del dilema general al particular pel que incumbeix als implicats, gent corrent en càrrecs importants. Tot fluid i orgànic, fruit d’una posada en escena íntegra i coherent.

Notícies relacionades

L’arquitectura, escultura descomposta

Israel celebra mantenir-se a Eurovisió i condemna el "boicot"

‘Una casa llena de dinamita’

Kathryn Bigelow (10/10/2025)