Homenatge a Pablo Guerrero, abans que ens en descuidem

Va morir Pablo Guerrero, dimarts passat, i, tot i que no hauria de fer-ho, em sorprèn el modest ressò de la notícia en el nostre paisatge periodístic. Per diverses raons, algunes d’elles buscades per ell mateix, l’extremeny no va arribar a colar-se en l’elit estrellada de la cançó d’autor, però era cita obligada en la conversa sobre el gènere. Ni tan sols Sabina va esmentar la seva pèrdua l’altra nit al Palau Sant Jordi. En aquest diari se li va arribar a dedicar la portada del suplement Dominical, deu fer un parell de dècades.

Les generacions se succeeixen i noms que consideràvem valuosos semblen convertir-se en pols passat el temps mentre se’ns desfan entre els dits. I, amb sort, un obituari d’urgència resol la papereta amb un titular potser desenfocat: s’ha de dir que a Pablo Guerrero l’etiqueta de cantautor protesta li quedava molt curta, encara que a A cántaros (1972) recorregués a una metàfora sobre el desitjat final del franquisme. Però la seva trajectòria posterior no va tenir gaire a veure amb l’estètica de la denúncia i la barricada. Hi prevalia la poesia de temàtica àmplia (amor, natura, transcendència), així com l’experimentació amb sonoritats i llenguatges musicals, sense anar tan lluny com Mikel Laboa, però obrint-se als ressons processats del folklore (extremeny o africà), la trama de jazz, l’electrònica ambient i la textura d’avantguarda. Sense que les seves cançons deixessin de ser cançons.

Veig que de l’aventurer cicle d’àlbums que va gravar amb Suso Saiz (membre flotant d’Esclarecidos, grup amb què Guerrero va col·laborar), només un, Alas, alas (1995), és a Spotify i a Apple Music. No hi ha cap rastre dels altres tres. Sí, les plataformes tenen els seus porus. Ell no tenia vocació de rara avis, escrivia per a tothom, entenent, potser amb ingenuïtat, que la cosa popular podia ser també audaç i desafiadora. Com diria Llach, sense abaratir el seu somni.

Notícies relacionades

El silenci de la cultura israeliana

Retrat i història cultural pop d’un assassí

Poc ortodox

Tampoc era ortodox en els concerts: formats canviants i aversió a interpretar el material antic per centrar-se en el present. El recordo parlant a poc a poc i baixet, la qual cosa era un problema en les entrevistes per telèfon. En l’última em va parlar de la seva tornada a la cançó planera, sense experiments, perceptible en el commovedor àlbum Y volvimos a abrazarnos (2021), i de com, llibertari i descregut com era, s’havia afiliat a Podem arran del 15M. Potser tancant un cercle, en aquest disc es va enredar políticament cantant sobre "els corruptes i els seus embolics" en el tema Madrid río, fent duo amb Depedro. Aquest, en canvi, sí que és a les plataformes.