La crisi generacional de la vivenda puja als escenaris amb ‘Llogatera’

Júlia Truyol protagonitza aquest muntatge unipersonal en el qual interpreta diferents personatges. L’actriu de La Calòrica no va haver d’investigar gaire per entendre la protagonista. Havia experimentat una situació semblant en carn i ossos. Llogatera és una obra autoficcional. El seu premiat autor, Paco Gámez (Úbeda, Jaén, 1982) va haver d’abandonar la seva llar a Madrid. Llogatera és una adaptació a la realitat barcelonina, en català i amb una protagonista femenina, dirigida per Rubén de Eguía.

"Aquest tema ens toca a tots de prop perquè o l’hem viscut en carn pròpia o l’hem vist al nostre voltant. ¿Fins on arribarem?", es preguntava l’actriu. "Poc es parla d’aquest tema. L’hauríem de posar al centre perquè a tots ens afecta. Cal crear debat i espero que obres com aquesta contribueixin a fer-ho", afegia Truyol, que va rebre molts aplaudiments en l’estrena del seu primer monòleg. Dies després, aquest divendres, la funció es va acompanyar d’un col·loqui posterior amb el Sindicat de Llogateres. "L’obra reflecteix fidelment la problemàtica actual", va indicar Enric Aragonès, portaveu de l’organització.

Com la vida

Gámez, autor del text, va haver de deixar el pis on vivia tot i pagar puntualment totes les mensualitats. "Quan començàvem a sortir de la pandèmia se’m va acabar el contracte i em van fer fora sense pròrroga ni res perquè el fill del propietari necessitava el pis. En el meu cas sí que vaig poder parlar amb el rendista. Llavors no podia pagar res, no trobava res i vaig passar un any i mig llogant habitacions i vivint en cases d’amics, canviant d’un lloc a un altre". Molta gent del seu voltant està en la mateixa situació actualment. "És un luxe viure sol, tenir casa pròpia, i no hauria de ser així". I afegia: "Ja no pots tenir privacitat enlloc". Tot i que la fórmula del coliving s’està estenent, li sembla un robatori, "perquè el metre quadrat està pels núvols".

Gámez va escriure Inquilino el 2017 després de ser expulsat de Chamberí, on el seu petit habitacle va passar a valer de cop un 75% més, segons li va dir el propietari. "Ara mateix la llei diu que no es pot fer això, però han sortit moltes martingales. La situació no ha millorat gens, tot i que sigui cada vegada més restrictiva per al rendista", lamenta.

Escrit des de l’amargor, aquest text li ha donat moltes alegries. Amb aquesta obra va guanyar el premi Calderón de la Barca. El Centre Dramàtic Nacional va muntar el text a Madrid i ell mateix el va interpretar. I després s’ha traduït a molts idiomes i s’ha estrenat a l’estranger. "Inquilino m’ha obert tot un món", admet. Sap que desperta interès per l’auge de la gentrificació i especulació urbanística a tot arreu. "Al seu moment va ser una obra pionera. Quan vaig escriure l’obra no sabia si el tema interessaria o si era banal, perquè llavors només es parlava dels desnonaments dels bancs", recordava Gámez, finalista en els Max per aquesta obra, i també per Katana.

Gámez ha disfrutat amb l’adaptació al català i a la realitat barcelonina, i per primera vegada amb una dona com a protagonista. "Va ser idea del Rubén. Mai s’havia fet així. Només amb el fet que una dona pronunciï aquest discurs, la perspectiva de les coses ja canvia", assenyala.

Una barbaritat

Segons Gámez, Llogatera reflecteix el drama de tota una generació. "El lloguer és una barbaritat, però la situació social generacional també ho és. La generació de la democràcia que va veure l’Expo i Barcelona-92 ha arribat a l’etapa adulta i no té res". Recordava que molts com ell, que es pensaven que eren de classe mitjana, s’han vist al caire del precipici. "Hi ha molta gent que no pot viure de la seva feina, pagar un pis o tenir una família. La meva generació i part de la que em precedeix i de la que ve després som nens eterns que depenem de l’ajuda externa".

El teatre es nodreix de tot el que passa en la nostra societat. No és la primera vegada que el tema de la vivenda puja a escena, però sí d’una manera tan clara, directa i contundent. La companyia Generació de Merda, nom del seu primer espectacle on el tema apareixia al costat de molts més, prepara actualment l’estrena de Busco pis!, un musical en lloguer temporal. Aquesta nova obra de Xavi Morató (guionista a El Jueves) i Gerard Sesé (polifacètic presentador, politòleg, músic i compositor) parodia amb humor àcid la brutal especulació immobiliària a Barcelona.

L’aplaudit Gentry, ciutat en venda, de Mos Maiorum, una interessant proposta de teatre document sobre la crisi immobiliària i turística de Barcelona, va ser premi Adrià Gual el 2017.

Notícies relacionades

L’OBC inaugura la temporada amb la ‘Novena’ de Beethoven

3.000 programes d’‘El hormiguero’ (i en bona forma)

Un altre aclamat muntatge, L’imperatiu categròric, amb el qual Victòria Szpunberg ha obtingut recentment el Premi Nacional de Literatura Dramàtica, també parla de la dificultat que la seva protagonista, una mestra de filosofia de quasi 50 anys, té per trobar un pis digne a Barcelona. L’autora el va escriure després d’haver de canviar de barri a Barcelona a causa de la pujada sideral del lloguer que feia anys que pagava religiosament. I Expulsió, un text de Pau Miró, va exposar la seva visió d’una Barcelona "cada vegada està més pensada per a gent d’alt poder adquisitiu" que es desentén de la resta.

També en altres ciutats espanyoles la crisi de la vivenda ha donat lloc a diferents creacions. Juan Carlos Rubio va escriure la comèdia 100 m² el 2007, reconvertida en El inconveniente el 2022, una nova versió actualitzada que s’inspira en una modalitat de compra de vivenda amb l’inquilí a dins. El teatre és un reflex de la vida. Si res canvia, segur que veurem més obres sobre el tema de l’habitatge en el futur.