Jennifer Lawrence: "S’està produint un genocidi i estic aterrida pels meus fills"

Va esperar fins al final de la seva trobada amb la premsa al Festival de Sant Sebastià, però, en tot cas, Jennifer Lawrence –a diferència de bona part dels que han passat pel certamen aquesta setmana– va parlar de política. "El que està passant és ni més ni menys que un genocidi, i estic aterrida pels meus fills, per tots els nostres fills; m’entristeix que, per a ells, les mentides i la falta de respecte i empatia que avui imperen en la política nord-americana es normalitzaran", va lamentar. "I tant de bo jo pogués dir o fer alguna cosa que arreglés aquesta situació tan vergonyosa. Em trenca el cor. Però tinc por que les meves paraules afegeixin confusió sobre un tema que està en mans dels nostres líders, i és important que la gent tingui clar qui són els responsables i que facin el correcte a l’hora de votar".

Fins a aquesta aplaudida declaració, que el seu entorn sens dubte hauria preferit evitar i que només va comentar per la insistència dels periodistes, Lawrence va centrar la major part de la seva intervenció en la seva nova pel·lícula, Die, my love, en la qual ofereix un treball interpretatiu ja qualificat per molts com el millor de la seva carrera. Sí que és, sens dubte, el més brillant que ha ofert fins ara. En la pell del seu personatge, l’actriu va de quatre grapes per terra, es masturba compulsivament, s’esgargamella cridant exabruptes, s’encarrega de tenir un inquietant ganivet de cuina sempre a mà i s’infligeix una ferida sagnant rere l’altra, ja sigui pegant-se al cap contra superfícies dures o destrossant parets amb les mans.

La pel·lícula s’estrena als Estats Units a principis de novembre, just a temps per a l’inici de la temporada de premis de Hollywood, i no hi ha dubte que tant abans com després ella la promocionarà per sobre de les seves possibilitats, ja que no només la protagonitza, sinó que també l’ha produït, probablement conscient que aquesta mena de papers solen enlluernar els que reparteixen guardons. I per a mostra el Premi Donostia que va rebre ahir a la nit, de manera que es va convertir, amb 35 anys, en la persona més jove del món del cine a rebre aquest reconeixement.

Novel·la d’Ariana Harwicz

Basada en la novel·la Mátate, amor, de l’escriptora argentina Ariana Harwicz, Die, my love posa el focus en Grace, una escriptora en potència que es muda al camp amb el seu marit, Jackson, que és interpretat per Robert Pattinson, i el nadó que tenen. La nova vida de la parella té potencial per ser idíl·lica. Estan molt enamorats, com demostren les seves fogoses trobades sexuals, i la nova casa està envoltada de boscos i prades, de manera que ella tindrà la pau idònia per escriure. Però aviat quedar ben clar que aquesta llar somiada podria convertir-se en un malson. Mentre s’observa la ràpida pèrdua de contacte de la protagonista amb la realitat, la pel·lícula posa sobre la taula temes com la soledat i l’angoixa existencial, la frustració sexual i marital i, sobretot, la depressió postpart.

Notícies relacionades

Contra l’estupidesa

Bibiana Ballbè torna a TV3 amb el ‘late show’ ‘Bestial’

La directora de Die, my love és l’escocesa Lynne Ramsay, cineasta especialment dotada per dramatitzar relacions tòxiques i psiques fracturades, i capaç del més enlluernador virtuosisme formal. Aquí, Ramsay emfatitza la histèria de la protagonista a través de nerviosos moviments de càmera, un disseny sonor que sacseja l’espectador i salts cronològics bruscos que soscaven la nostra percepció. La capacitat d’impacte d’aquests recursos, això sí, es veu menyscabada pel descontrol en el qual cau la directora a l’hora de manejar-los, magnificat per la tendència del relat a la reiteració. Al final, més que el fill o el seu marit, el veritable causant del turment de Grace és la pròpia cineasta.

El que impedeix que Die, my love resulti massa extenuant és l’electricitat que irradia Jennifer Lawrence en la pell d’aquesta tigressa engabiada que, impulsada per la seva insondable infelicitat, es veu impulsada tant a aïllar-se del món com també a intentar rebentar-lo, i que, en canvi, en cap moment implora la nostra empatia. Seria el seu segon Oscar.