Rosalía, mística i festiva

El primer dels quatre concerts de Rosalía a Barcelona, relleu dels altres quatre que va oferir a Madrid i tancament del seu pas per Espanya, va reafirmar tot el que s’havia dit de la seva noció refinada i exploradora de l’art musical i escènic. Popular i elevada alhora, invocant la delicadesa des de la primera cançó, Sexo, violencia y llantas, que va interpretar (amb mitja hora de retard) sortint d’una caixa, com una obra d’art, inspirada per la ballarina del pintor francès Edgar Degas.

El primer dels quatre actes va tremolar amb les disrupcions electròniques de Reliquia, Porcelana i Divinize, subjecta als angles de l’Heritage Orchestra (dirigida per la cubana Yudania Gómez i situada al centre de la pista), obertes als greus més ressonants. Les dinàmiques coreogràfiques de la companyia francesa (La)Horde van apuntar a mostrar les costures i les bambolines de l’espectacle, muntant i desmuntant i integrant el tragí en l’espectacle.

La veu de Rosalía va sonar amb tota la seva precisió i sentiment, i només es va trencar quan va prendre la paraula i va confessar que havia tingut "el cor a mil" per cantar a la seva ciutat. Es va expressar en tot moment en català (llengua a la qual es van traduir els textos de les cançons en la pantalla) i va recordar Peret, que no es posava nerviós precisament quan cantava a casa. "Barcelona, t’estimo amb bogeria", va proclamar, i va assegurar que actuar a la teva ciutat és l’"experiència més intensa i gratificant que pots viure, però també la que més t’imposa".

Però el Lux Tour ja venia rodat, un mes després de la seva première a Lió, i tot va fluir amb les seves múltiples capes i perfils, de la seqüència d’èxtasi místic de Mio Cristo piange diamanti a l’aquelarre de Berghain, amb la seva deriva en mode rave. L’àlbum El mal querer (2018) és el gran damnificat d’aquesta gira, però Motomami (2022) va sortir amb força en el segon acte amb assalts regenerats, casant els beats i l’orquestra, en Saoko i La combi Versace. Udols al Sant Jordi, també a compte de la sinuosa repesca de La fama.

Yolanda Ramos, ‘partenaire’

Al cor del concert, un contrast agut: la cadència de la processó de Setmana Santa, camí de la saeta El redentor, apuntant a la passió de Crist, en l’única citació al primer àlbum, Los ángeles (que ens va recordar que la religiositat no és una novetat en Rosalía), i d’allí al cover de Can’t take my eyes off you (la cantant, emmarcada en un quadre museístic), i al moment frívol de la nit, el confessionari. L’actriu Yolanda Ramos va ser la partenaire en aquesta escena d’alleujament a propòsit de cert "perla de cuidado". I, en efecte, La perla va agafar el relleu amb la seva cadència de vals a la mexicana.

Lux, el concert, és tot això, recolliment i guirigall amb la seva mica de mala llet, i un piano blanc amb què el seu llarg còmplice el mallorquí Llorenç Barceló la va acompanyar en Sauvignon blanc ("¡Visca el Taller de Músics!", va exclamar, recordant l’origen de la seva amistat), i diatribes dirigides a l’altíssim (la trepidant Dios es un stalker), i cadències del sud en La rumba del perdón. Aquesta la va cantar Rosalía a la pista, envoltada per l’orquestra.

Notícies relacionades

Més de mil euros gastats

Aina Clotet augmenta la presència del cine espanyol a Canes

En aquest punt, el concert ja era tot seu. Una Rosalía ja més relaxada i llenguallarga ("¡boti, boti, boti, fill de puta qui no boti!") va desencadenar el trànsit en CUUUUuuuuuute sota la fumarada d’un encenser. Delit general amb Bizcochito, Despechá, la sàtira Novia robot..., i, tancant, Magnolias, peça d’un poder colpidor, en què Rosalía va imaginar el seu funeral, agenollant-se en la imatge més pietosa.

Una altra escena d’alta volada que, com totes les anteriors, no va poder ser immortalitzada pels professionals del fotoperiodisme, llastimosament exclosos en aquestes memorables nits del Lux Tour.