Divertida, furiosa i visceral

D’una manera o altra, Paul Thomas Anderson va convèncer a qui correspongués perquè li deixés gastar uns 150 milions de dòlars en una pel·lícula amb potencial per crear polèmica al seu país i, malgrat que cap de les que havia dirigit abans n’havia recaptat més de 80, sens dubte la presència de Leonardo DiCaprio en el repartiment hi va tenir alguna cosa a veure, tot i que, això sí, es passa la major part d’Una batalla tras otra fet una pelleringa. En tot cas, agraïm la decisió. És una de les seves pel·lícules més divertides i més tristes, i la més purament entretinguda malgrat contenir profundes reflexions sobre el terrorisme domèstic davant la repressió governamental i sobre el poder de la família i la comunitat en temps incerts, que barreja amb persecucions de cotxes, tirotejos, atracaments a bancs i setges urbans. Enmig de tot, la història d’un antic revolucionari –DiCaprio, un home fallit amb deliris de grandesa, com ja va encarnar a Érase una vez en Hollywood (2019) i Los asesinos de la luna (2023)– que fa uns anys va perpetrar atacs contra el Govern i altres institucions nord-americanes i ara ha de protegir la seva filla d’un supremacista blanc decidit a destruir-los.

Notícies relacionades

La crisi de la vivenda, el drama de tota una generació, puja als escenaris amb ‘Llogatera’

Vuit negocis inspiradors

En esperit, és l’adaptació perfecta de la novel·la de Thomas Pynchon que la inspira, Vineland (1990), malgrat que no conté gaires dels mateixos personatges, transcorre en el present en lloc de fer-ho als 80 i passa per alt la meitat de pàgines de l’original. D’altra banda, resulta menys comparable a Pur vici (2014), l’altra adaptació d’Anderson d’una novel·la de Pynchon, que en títols com El gran Lebowski (1998) i Doctor Strangelove (1964) evoca alguns dels primers treballs del seu director –com ara Boogie nights (1997) i Magnolia (1999)– pel descarat dinamisme que tenen, l’energia maníaca de les interpretacions i la feina que fa darrere la càmera. És una pel·lícula que encapçala gèneres tan diversos com el thriller paranoic i la comèdia fumeta, que acumula subtrames deliciosament impredictibles i les manté en moviment amb una gran habilitat, i que conté plans que fan girar l’estómac i algunes de les escenes més boniques i estranyes de tota la carrera d’aquest director. S’ha de dir que no és el treball més incisiu que ha fet, però sens dubte sí que és el més emocionant pel que fa a la visceralitat.

El film lamenta que l’activisme juvenil degeneri en cinisme i amargor en l’adultesa i que els intolerants hagin deixat de sentir-se obligats a amagar l’odi que desprenen. I, tot i que acaba semblant un conte de fades –com si volgués convèncer-se a si mateix que, en un món ple de lletjor, encara hi ha un futur pel qual val la pena lluitar–, és ple de fúria, d’indignació i d’espant pel present. Per tot plegat, quan l’acabes de veure et sents una mica atordit, desbordat per l’eufòria i, sí, també, agraït.