Post Malone, del trap a l’‘stadium rock’

Concert que va arrencar a la manera d’una banda metalera, entre cops de guitarra i flamarades, recordant-nos que Austin Richard Post és un seguidor de Nirvana i Metallica (i que va gravar amb Ozzy Osbourne), en aquesta cavil·lació en veu (molt) alta anomenada Texas tea, en què fanfarroneja a la seva manera ("les discogràfiques intenten clonar-me"). Vuit anys després del seu debut al Razzmatazz (llavors van ser dos concerts), l’Estadi li va quedar gran a Post Malone: una mitja entrada, si va arribar. Una cosa semblant va passar fa uns dies a París, diuen les cròniques.

Potser un disc més o menys country com és F-1 trillion (que compta amb Dolly Parton, Tim McGraw, Hank Williams Jr. i altres alts exponents del gènere) no sigui la millor carta per jugar-se un tour d’estadis per Europa. De fet, el muntatge, amb una curta passarel·la i un reduït escenari alternatiu, després d’haver vist aquest estiu xous espaterrants a Montjuïc, semblava més propi d’una arena tipus Sant Jordi.

Però hi va haver ambient de complicitat entre una audiència atenta als rotllos celebratius de Post Malone i a un guió que, si bé va anar esquitxant hits (aviat va caure a plom Better now) reservava aguts cop de volant sonors: del rapejat de Wow a la incursió filo-country amb Wrongones i, d’aquí, a un bloc més introspectiu, amb I fall apart, menys fosca que al disc baptismal del 2016, amb piano i clímax rocker. I aquests registres pop melodiosos, com Goodbyes i un Losers compartit amb Jerry Roll, camarada i teloner.

Notícies relacionades

Les bombes d’amor que continuen fluint

FiraTàrrega exorcitza els fantasmes del carrer i es reinventa

Post Malone va lluir maneres pròpies amb la seva veu àrida, el seu humor i aquestes instrumentacions amb múscul, fins i tot en els moments més sensibles i més pop: Circles o aquest primer èxit que va ser White iverson, fa 10 anys. Va treure un fan en el breu tram acústic (Stay) i va implantar la dansa amb el simpàtic trot texà de Pour me a drink i Dead at the honky tonk.

En el tram final, tot i que va tornar la pirotècnia i vam sentir la calor de les flames, aquest attrezzo no va ser capital a l’hora d’imposar un robust Rockstar (amb les cites a Bon Scott i a Jim Morrison) i de fer ballar el públic amb I had some help i un Sunflower (de la banda sonora de Spider-Man: un nou univers), aquest tema allargat amb un virtuosisme només de piano. L’èpica es va passar de rosca en l’última carta, Congratulations, amb el seu recorregut autobiogràfic ("vas treballar tan dur que se’t va oblidar anar de vacances") i estirant el minutatge amb tota la presència de la qual Post Malone i la seva imponent banda eren capaços. I no era poca cosa. Això és stadium rock, al cap i a la fi, fresc com una rosa el 2025.