Confusió en una Barcelona amb canals

Un "urbanita pletòric", un món en crisi i en precari equilibri sobre l’abisme, i una ciutat, ni més ni menys que Barcelona, a la qual han sortit canals venecians mentre intrèpids vaporettos circulen pel centre de la capital. Allà hi ha, com un peix a l’aigua, o gairebé, Simó Diarte, expert en comunicació i publicitat que Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980) converteix en L’home que va vendre el món (Proa). Pura façana i llums brillants per desviar l’atenció.

"Encarna la confusió col·lectiva i la confusió personal. En un personatge en crisi que, alhora, vol descriure una crisi col·lectiva, una crisi de ciutat i també una crisi de les societats mitjanament riques d’Occident", detalla l’autor mallorquí mentre desplega la targeta de presentació del protagonista de la seva última novel·la. "Se sent un triomfador, però sentir-se un triomfador allà al mig és un complet deliri que no fa més que incrementar la sensació que és un falsari, un estafador", remata.

Diarte, per cert, va patentar al seu dia tota una sèrie d’idees i anàlisis de la cultura contemporània que la seva empresa utilitza ara per impulsar la campanya electoral de Rosa Dorca, candidata a l’alcaldia de Barcelona de tarannà "agrament populista". "Hi ha una certa cultura del trumpisme que impregna la política a tots els nivells. Aquesta manera de gestionar el discurs públic basat en la difamació, en la por, en l’exageració i en la consigna cridanera però alhora buida ja la tenim aquí", reflexiona el novel·lista.

Fetes les presentacions, entrem al cor de la qüestió. "No és una novel·la política, però sí que és una novel·la amb política", aclareix. Una ficció cargolada en una realitat social plenament reconeixible que l’autor de Tots els mecanismes i Sobre la terra impura deforma entre sarcasme afilat, tripijocs polítics i un cadàver que Simó creu veure al maleter d’un cotxe. Entre peixos elèctrics, caretes d’animals i cossos a la deriva que apareixen dia sí dia també flotant als nous canals que passen per passeig de Gràcia i la Diagonal. "De vegades cal anar a allò més delirant perquè la realitat ja s’ha convertit en pur deliri", relativitza.

Notícies relacionades

BCN manté l’idil·li amb el teatre

El MNAC insisteix en el perill de traslladar els murals de Sixena

A L’home que va vendre el món, la realitat amb què juga Comes és la de l’atenció segrestada, l’insult i la difamació com a dialecte administratiu i la "venecització" galopant de la capital catalana. "És que estem a un pam d’això –assegura–. Després de veure que tancaven passeig de Gràcia per fer una exhibició de fórmula 1, la feina que jo he de fer per inventar-me alguna cosa és mínima". La seva Barcelona, afegeix el mallorquí, és una "creació literària" que intenta reflectir un estat d’ànim i marcar distàncies amb el retrat de la ciutat prodigiosa i encantada que s’ha anat repetint durant els últims dos segles. "He volgut no fer el que fins i tot la IA faria", ironitza Comes.

Seguint Diarte per aquest escenari potser-no-tan-distòpic i creuant els camins de la faula contemporània i la tragicomèdia negra, Melcior Comes s’interroga sobre l’èxit i el fracàs, explora les relacions paternofilials i s’endinsa en les misèries d’una època d’estímuls devastadors, estrès desmarxat i certeses dinamitades. "Estem esperant una cosa que no vindrà. Estem esperant Godot, estem esperant que passin coses, però no vindrà res de nou. L’angoixa i la desesperació es convertiran en una cosa crònica", acaba teoritzant l’autor.