Cinquanta anys de ‘Born to run’

L’aniversari es compleix avui dilluns i és procedent evocar aquesta obra de confecció maratoniana, any i mig de gravacions i barreges amb la recerca obsessiva del detall i l’expressió, procés en el qual Springsteen es va convertir en un "sociòpata", com confessaria molts anys després (el 2022, a Jimmy Fallon).

Res de nou Dylan: després de dos àlbums excel·lents però necessitats de punch imperial Born to run proclamava un devorador de tradicions distintives, però amb segell propi. Un "Roy Orbison cantant Bob Dylan i produït per Phil Spector", va dir tenir al cap. Amb ecos de la guitarra twang de Duane Eddy i el ritme tribal de Bo Diddley, i l’harmònica del cantautor folk i les orquestracions de Gershwin a Rhapsody in Blue.

Esperança contra nihilisme

Un disc de rock’n’roll, així ho van voler, però amb formes cinematogràfiques, entre ressonàncies de l’adeu a la joventut de American graffiti (l’automòbil com a fetitxe alliberador), catalitzant les angoixes dels d’uns vint anys dels 70. El Vietnam havia torturat una generació, Watergate estava fresc, el petroli apujava de preu. La innocència hippy, calcinada. Però Born to run no va respondre a aquest quadre amb nihilisme ni amb lletgisme, sinó amb esperança i bellesa, donant una nova oportunitat al somni americà. Va ser l’hora de la veritat per a Springsteen, que va trobar Jon Landau, un periodista musical culte i intuïtiu, la figura crucial per encarrilar l’àlbum. Ell va portar a Jimmy Iovine, corresponsable últim d’aquestes capes de so que treien tot el partit de l’estudi de gravació davant l’espontaneïtat del directe. De tot això en parla amb detall un enèsim llibre, l’acabat de publicar (per ara, en anglès) Tonight in jungleland, de Peter Ames Carlin.

Born to run va cobrar forma de mosaic amb vinyetes de la peripècia suburbana i penes nocturnes, el romanticisme flotant, l’albirament desesperat d’un horitzó millor. El piano (de Roy Bittan, també de David Sancious) és l’instrument troncal, catedralici en seqüències com la introducció de Backstreets, i el saxo, peça inhabitual en el rock de l’època, adquireix un rol estel·lar aquí i allà, acompanyat sovint pels metalls de luxe de David Sanborn i els germans Brecker (atents als ajustos definits per un encara outsider però emergent Steve Van Zandt). A Clarence Clemons li va donar Springsteen un tractament de còmplice preferent, ben visible en una portada doble que transmet camaraderia interracial.

Havent publicat Springsteen, amb els anys, sengles boxsets amb rareses de diferents èpoques, incloent un parel de descarts de Born to run (So young and in love i Linda let em be the one, airejats en el primer Tracks, el 1998), pot sorprendre que quedi encara material inèdit per revelar. Però allà hi ha aquest Lonely night in the park, que acaba de veure la llum oficialment amb motiu del 50è aniversari del disc del qual havia de formar part. Una revelació relativa: el tema va ser difós fa 15 anys per l’E Street Radio, a l’estació Sirius XM, i porta tot aquest temps penjat a Youtube. Com una altra peça que segueix en els llimbs Lovers in the cold (també coneguda com Walking in the street, basada en el leitmotiv instrumental que culmina Thunder road).

Landau i Appel

Lonely night in the park va quedar finalment exclosa de Born to run després d’un pols entre Landau, que la preferia a Meeting across the river, i el mànager Mike Appel, que va guanyar la partida. En aquesta ocasió, cal reconèixer que Appel —habitualment criticat per les seves decisions— tenia raó. La peça (ara amb guitarres afegides del productor Ron Aniello) potser hauria despuntat al disc de qualsevol altre rocker de l’època, però resulta menor en el context de Born to run.

Notícies relacionades

La reina dels cementiris

Oasis sobreviu a la seva resurrecció

De moment, el tema és només un single; podria ser un avançament de la caixa Tracks III, que l’artista assegura tenir ja enllestida, o podria trigar dos o tres anys a veure la llum. L’atenció apunta ara a Nebraska, el cofre del qual amb material inèdit s’espera per a aquesta tardor. Fa unes setmanes es va filtrar la data del dia 17 d’octubre, per ara no confirmada. Set dies després s’estrenarà Deliver em from nowhere, el biopic centrat en els dies d’elaboració d’aquell àlbum acústic, dirigit per Scott Cooper i en el qual Jeremy Allen White es posa en la pell de Bruce.

El vehicle no s’atura: Springsteen ha parlat d’un nou disc de cara al 2026 i dona a entendre que l’E Street Band seguirà en actiu. Cremant roda mentre la salut ho permeti.