Camilo: "Em fascina que en el món de la música hi hagi un espai per a algú com jo"

He fet un munt de concerts aquí. Em diuen que 51 des de l’any 2020. Em sento un afortunat. Aquest tour es va interrompre pel naixement de la meva segona filla, que era una cosa que no havíem planejat, i per això va tenir una primera etapa l’any passat i ara la segona en llocs nous. És una mena d’evolució de la gira Nuestro lugar feliz Tour, que vam acabar a Medellín, amb una versió més d’acord amb el que som avui. Un altre xou, cançons que s’exposen per primera vegada... una experiència diferent.

¿Com diria que és aquesta versió actual seva?

A mi un parell de mesos em transformen completament. Visc sempre com si fos una espongeta, permetent que tot em filtri i em canviï. Tinc una filla que està a punt de fer 1 any [Amaranto], i una altra que en té gairebé 4 [Indi], i cada dia amb elles em transforma en una altra persona, amb una nova innocència.

La seva nova cançó és Maldito Chat GPT. ¿L’algoritme és un amic o al contrari?

L’algoritme no sap el que necessites, ni el que et convé, ni tan sols sap el que tu vols. Sap el que t’atrapa i t’ho repeteix. Tot gira al voltant de l’engagement. Però el que és més engaging ni tan sols és el que més t’agrada. No hi ha res més engaging que un accident de trànsit, en què tot s’atura perquè la gent està mirant el que ha passat. No és que li interessi, ni que li agradi, però l’atrapa. L’algoritme és una repetició d’això, però no sap res de la teva interioritat. Chat GPT és una eina fascinant i la utilitzo un munt, però la cançó no és un crit contra això. És la foto d’una contradicció interna.

Aquest tema es mou en un pop electrònic. ¿És una pista de la seva actual evolució?

La qualitat que més m’agrada de la meva música és la diversitat. Em fascina explorar. No em sento atrapat en un sol estil i em diverteix no ser presoner de res. Puc fer una cançó com aquesta i una altra a soles amb la meva guitarra, i disfruto de les dues rutes creatives. Aquest tema planteja una altra ruta més que vull seguir explorant, però sense gaire càlcul.

En el seu últim àlbum Cuatro (2024), hi havia molta tradició musical: salsa, cúmbia, merengue... ¿Es va llançar a aquests gèneres fins i tot assumint que no els dominava?

M’agrada ser cinturó blanc, m’agrada la innocència, veure alguna cosa per primera vegada i no saber què és, i després anar sabent-ne més. No em considero mestre de res i m’agrada no ser-ho, crear des d’allà. Creativament, gairebé tota la meva vida és el testimoni de rutes que prenc amb una càmera, fent turisme. És això.

La idea de turisme aplicada a la música. Un terreny delicat: avui es critica molt el turista.

Però no crec que a ningú el molesti que el cor d’un ésser humà es fascini per coses llunyanes. Molesta l’impacte del turisme, però a mi el que m’interessa és la mirada virginal. Ningú coneix millor una ciutat que un taxista, que passa per la platja més bonica i ja no hi treu el cap perquè ja no li interessa, la veu cada dia. La fascinació del turista no la té el local.

En la seva carrera musical ha tocat el gènere del reggaeton, però sense expansions sexuals, amb romanticisme.

M’encanta el reggaeton, m’ha deixat moltes coses i m’ha permès explorar-lo amb molt respecte, però mai m’he esforçat per pertànyer-hi. De la mateixa manera que faig balades i no em considero baladista, i faig música regional mexicana i no soc mexicà ni faig música popular mexicana. En el que faig hi ha romanticisme, sí, però sense encapçalar-lo. Jo visc escrivint de les coses que em toquen i em commouen. L’amor que sento per la meva dona [Evaluna], la meva fascinació cap a ella, amara les meves cançons.

Fa anys, el 2018, va treballar amb Bad Bunny en una cançó Si estuviéramos juntos. ¿Què li sembla la seva evolució i que ompli tots aquests estadis? ?

Vaig participar en la producció i el so d’aquella cançó, amb Tainy, però no com a autor. Ell és un paio talentosíssim, és increïble que pugui viure aquestes coses fantàstiques. M’encanta que hi hagi espai per a tothom en la música. El veig a ell i a d’altres, i el que em fascina és que hi hagi un espai, un calaix, per a algú com jo.

¿Per què ho diu?

Em sorprèn, com quan et regalen una bicicleta per Nadal. El que jo estic rebent en la vida... No sé si la paraula seria desmèrit, perquè he treballat tant per això que m’ho mereixo, però jo faig el que faig i al final un munt de gent s’identifica amb això, i d’allà la meva fascinació. Sobretot, en un país que és tan lluny de casa meva, i havent-hi aquí tanta música local, tanta cultura, tantes propostes...

Quan començava, ¿la seva ambició era compondre cançons, cantar, ser un artista d’escenari, ser famós...?

A mi el que més m’agrada és compondre. Les idees, la creativitat, és la part preferida del meu ofici. La necessito, i la meva ambició va ser sempre expressar el que sento escrivint cançons. Després, sortir a l’escenari, que s’apaguin els llums i que la gent coregi el meu nom ha sigut un gran regal. Però, si no fos així, jo igualment estaria escrivint les meves cançons per a qui volgués escoltar-les.

Notícies relacionades

K-pop imperial, gairebé maquiavèl·lic

Sweeney, la ‘Taylor Switf’ republicana

Les cançons avui es llancen a les plataformes i es van substituint per d’altres cíclicament, i a certa velocitat. ¿Pensa en les seves com obres perdurables?

Jo no em permeto, perquè no ho disfruto, aproximar-me a la creativitat des de l’ambició, ni des dels plans, ni des de la idea que jo pugui arribar a tenir del que passarà amb el que estic creant. M’assec a escriure una cançó i és exitosa o no en la mesura que aconsegueixi emmarcar el que jo vull emmarcar. Abans que la cançó surti, ja és exitosa si he aconseguit immortalitzar el que volia.