Mikel Erentxun: "Aquesta gira mira cap enrere, però no fa olor de naftalina"

Sí, sí, amb Diego sopo habitualment. Ho hem celebrat i al final això s’ha convertit en una gira gran que seguirà l’any que ve, Amèrica inclosa. M’ho prenc com la meva última gran gira. Un té una edat i a mi em ve de gust tornar al meu món.

¿Per què no participa Diego Vasallo en aquesta gira?

Sempre he sabut que no hi participaria, perquè Diego està més allunyat de Duncan que jo, és molt més radical. Ara està ficat en dos projectes discogràfics. Des del principi em va dir que ell es veia fora i em va animar a seguir endavant, i fins i tot que ho fes amb el nom de Duncan Dhu. Jo li vaig dir que, si ell no hi era, no era Duncan Dhu. És una gira de Mikel Erentxun fent repertori de Duncan Dhu, però no és Duncan Dhu, tot i que a molts llocs l’estiguin anomenant així. Bé, que n’hi diguin com vulguin.

Ara fa 40 anys, havien publicat l’epé Por tierras escocesaas i caminaven cap al primer àlbum, Canciones, obrint l’espectre sonor inicial (rockabilly acústic) a més influències. Encara eren un trio, amb Juan Ramón Viles. ¿Com ho recorda?

Bob Dylan, els Beatles... ens van obrir a un món més complex, i el salt a Canciones va ser molt gran. iego era la ment més inquieta. Ens obligava a provar coses noves. Va estar bé no fer mai dos discos iguals.

Hi ha cançons de Duncan Dhu de Diego, altres de seves, i després moltes que són compartides. ¿Com funcionava la composició?

Al principi componia jo, era una mica el líder, cantava i escrivia, però Diego de seguida va despuntar com un escriptor de cançons excel·lents. Bastant millor que jo. Va començar a escriure més i també ho vam fer a mitges, jo la música i ell la lletra. Els clàssics més importants de Duncan són els que vam escriure a mitges.

Com En algún lugar, que avui és el tema de Duncan Dhu més escoltat a Spotify amb molta diferència: 478 milions d’audicions (el segon, Cien gaviotas, de Vasallo, té 68 milions). ¿En coneix el motiu?

La resposta és a Amèrica. Allà és un himne, una cosa impressionant. Jo crec que a Espanya la més clàssica és Cien gaviotas, que curiosament al seu dia no va ser número u, a diferència de les següents, No puedo evitar pensar en ti i Jardín de rosas.

Tot i que al seu dia van treballar més intensament els mercats europeus.

Sí, vam fitxar per Creation al Regne Unit, i Les Disques du Crépuscule al Benelux, i Virgin a França... Ho vam intentar per tots els mitjans, però no va funcionar. Si Amèrica l’haguéssim treballat de veritat, com van fer els Hombres G, potser encara seríem més importants allà. Però teníem una mica d’esnobisme i ens atreia més Europa, que era un repte més difícil.

Amb El grito del tiempo (1987) van vendre 400.000 exemplars. ¿Un àlbum en el qual no van tocar els instruments?

Tots toquem en algun tema, però Paco Trinidad [productor] va introduir músics de sessió i això va trencar el grup. A partir d’allà, tot va canviar. Vam passar de trio a duo. No tinc un bon record d’aquest àlbum, i això que va ser el més exitós. Hi ha bones cançons, però no m’agrada com sona i no em porta bons records perquè hi va haver molta tensió.

El grito del tiempo passa per ser el primer llançament en CD d’un artista espanyol, i el següent, Autobiografía (1989), el primer CD doble.

És el que ens han dit sempre. Quan vam fer Autobiografía doble, a imatge i semblança del blanc dels Beatles, no era habitual aquí gravar tantes cançons, i el disc es va vendre molt bé.

El van gravar a Londres amb membres dels Attractions d’Elvis Costello i els pioners del pub rock, Nick Lowe i Brinsley Schwarz.

El nostre millor disc i el principi del final. Perquè, quan en el teu quart disc ja toques sostre, ¿què fas després? Va ser un salt brutal a nivell sònic. És una obra magna. El que menys m’agrada és la meva veu, la que tenia a aquella edat. Ara l’escolto i em grinyola.

Amb la distància, ¿per què creu que Duncan Dhu va arribar a aquell grau de popularitat?

No sé per què va passar. Érem un grup indie. Estàvem al segell GASA, el nostre mercat era el de Radio 3, tocàvem en sales petites i, de sobte, les nostres cançons van començar a sonar a les ràdios comercials i el món es va obrir. No teníem res a veure amb el so dels 80. Aquí hi ha l’arrel de l’èxit. No hi ha una fórmula. A nosaltres ens agradava dir que fèiem cançons de platja, que podies tocar en una excursió, al costat d’una foguera.

Va sorgir un fenomen de fans.

Ens vèiem en un altre món, però vam tenir la nostra època de fans boges tipus Hombres G, que ploraven i es desmaiaven. Però crec que amb Autobiografía ens vam desmarcar i ja vam tenir un públic més heterogeni.

En aquesta gira, ¿la nostàlgia és el motor?

La nostàlgia ben entesa no té per què ser dolenta. No m’agrada viure’n, em sembla un error. He gravat gairebé 30 discos i no es pot dir que hagi viscut d’èxits passats. Aquesta gira mira enrere, és una gira d’aniversari, però no fa olor de naftalina. Hem agafat el repertori i l’hem actualitzat, apostant també per cançons menys conegudes perquè no sigui un mer karaoke.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes de gastronomia

El museu de George Lucas, ¿un homenatge al seu propi ego?

La música en directe va bastant desbocada, sobretot entorn dels grans noms. ¿La música arriba a un públic al qual abans no arribava?

És possible. Ara que no es venen discos i que la música s’ha convertit en una cosa d’un sol ús, de consum rapidíssim, tothom omple estadis. És una cosa de bojos. Però no m’agrada gens el que veig. Vas a un concert i no saps què sona, qui està tocant allà... Tothom porta pregravats. A mi m’agrada que el que soni a l’escenari estigui interpretat per la gent que és a l’escenari, i ara això s’ha diluït moltíssim. Veus un grup i no saps què és real i què no. Grups cantant en play back... Un horror.