Diego A. Manrique i el crític musical escèptic

He llegit amb delit el llibre de Diego A. Manrique El mejor oficio del mundo (Biblioteca Efe Eme), amb aquest títol tan optimista (¡que comparteixo!), al qual només es caldria afegir com a noteta final "sempre que et paguin per exercir-lo", vista l’angoixa existencial que pateixen tant el gremi periodístic en general com el musical en particular. Però, com diu ell, no hem vingut aquí a plorar. Aquestes pàgines són importants: traspuen unes vivències i moralitats que, com correspon a l’escriptura sobre música, posen context a obres, artistes i escenes, i ho fan tot més entenedor i, per tant, disfrutable.

Una constant de Manrique és aquest escepticisme tan fi, aquesta disposició a qüestionar-ho tot, i que avui, si fos possible, és més saludable, tenint en compte la tendència de les xarxes a la grolleria. Hi ha el crític entusiasta, diu, encomanat de la polarització histèrica del periodisme futboler. La sobreactuació i el fet de presumir d’amistat amb els artistes. Avui, mantenir a ratlla els elogis no casa amb l’entorn digital, en què crida l’atenció l’estridència, ja sigui en clau de fandom desbocat o de destrucció amb acarnissament.

El llibre inclou una quarantena d’històries viscudes a les quals ell sempre treu el suc: de la cita fallida amb Cohen a Montreal a la nit psicotròpica a chez Sabina amb Charly García. Sí, les notes crues sobre artistes autòctons són més compromeses que carregar-se el disc de Beyoncé, i Manrique acostuma a transmetre la sensació que no escriu condicionat per la idea d’agradar al personatge. Aireja desacords amb Serrat (les trucades d’aquest artista des d’un número ocult encara l’espanten) i retreu a Alaska que no apreciï la feina dels crítics, crucials en l’arrencada pegamoide. Em saben greu certes distàncies emocionals envers Barcelona, arrelades en el sentiment de superioritat que als 70 va percebre als despatxos de les discogràfiques de l’Eixample.

Notícies relacionades

El misteri de l’escultura de Dalí que va aparèixer de la nit al dia en un ajuntament i de la qual ningú no vol parlar

Nahuel Forchini, escultor: «La meva mare va assistir només a una classe de Dalí, i va dir que era un desastre com a professor»

Però, encara que mesurat pel que fa a l’estil, Manrique sempre ha sabut encomanar entusiasme, dosificant-lo i fent-lo més car, i convidant-te a veure que, si no aconsegueixes l’àlbum O gringo, del francès Bernard Lavilliers, comets un dels errors de la teva vida. Avui trobo a faltar que avaluï una mica més la música actual en les columnes que escriu a El País. Dedueixo un interès baix per les noves tendències i hàbits d’escolta. Però el títol del llibre no és cap boutade cínica: aquí hi ha un compromís, una passió i una esmena integral a aquesta idea, tan actual, que no has de situar la feina al centre de la teva vida.

La caixa de ressonància