Una ‘cancionera’ per la pau

Va començar la seva carrera amb un àlbum que va gravar amb 17 anys, el 2002, i que la va convertir en estrella pop a Mèxic, i va decantar després el seu interès pel folklore i la tradició, amb què va obrir camí a tota una generació de veus i va consolidar la seva carrera com una de les més influents de l’esfera llatinoamericana. Natalia Lafourcade va fer 40 a l’any passat i diu que se sent "en un lloc existencialista", escoltant "la seva nena interior", i d’aquí ha sortit un àlbum frondós, Cancionera, gravat en viu a l’estudi amb 18 músics, i en un sentit aparentment oposat, una gira en solitari que la porta demà al Liceu (Suite Festival) i el 4 d’agost a Cap Roig.

Recitals de veu i guitarra que connecten amb els seus inicis. "És una cosa que volia fer des de fa molts anys: tornar a com va començar tot, a la meva habitació, als 14 anys, component cançons a la tarda quan tornava de l’escola. Després d’haver treballat amb no sé quants formats de bandes i orquestres, es tractava de reprendre aquest camí i de celebrar-lo", explica aquest diari. Recital proveït d’"una narrativa", diu, amb "diversos personatges" que ella mateixa encarna i que "honren el camí dels cancioneros i cancioneras del món", així com el seu propi.

La flor de l’autenticitat

Però Cancionera, el títol del seu nou àlbum, ¿es refereix a un alter ego, a una musa? "És un miratge, un reflex del que soc i del que és el cançoner. M’agrada molt que tots portem aquesta flor cancionera, la figura groga que apareix al vídeo de la cançó i que és un símbol, la flor de l’autenticitat, de la veritat i la lleialtat amb una mateixa", cavil·la aquesta cantant i compositora nascuda a Ciutat de Mèxic i criada a Coatepec (Veracruz).

Cancionera s’obre i es tanca amb unes peces instrumentals amb halo màgic, que semblen convidar l’oient a obrir un parèntesi mental en la realitat mundana. "Aquesta era la meva intenció, sí, crear un espai alhora accessible i inaccessible, gairebé com si no existís el temps", respon Natalia Lafourcade, que es manifesta en les cançons a través d’un "personatge dual, en el qual hi ha una cancionera vermella, femenina, airosa, somiadora, molt de la flor, i una cancionera negra, de la terra, més de carrer". Tot això, concebent la gravació d’una manera "que sonés a un altre temps". Al substrat, influències molt assumides, "éssers com Agustín Lara i Maria Grever, esclats d’una Toña la Negra, una Paquita la del Barrio inclús, i alguna cosa de Chavela Vargas".

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

En una de les cançons, la molt tropical Cocos en la playa, parla de "dejar a un lado los calendarios, / las aerolíneas, redes sociales" i afegeix que "se terminaron las fotografías, / solo se permiten los buenos días". ¿Un desig més que una realitat? "Em toca jugar, però tracto de portar les coses amb equilibri", apunta Natalia Lafourcade, que es confessa "bastant conscient de ser com una ànima d’un altre temps". En una altra peça, Amor clandestino, es fon amb l’embruix flamenc de la veu d’Israel Fernández i la guitarra de Diego del Morao. "Vaig anar a Jerez de la Frontera i hi vaig trobar una germandat particular amb Veracruz".

L’abril passat, la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, la va elogiar, a ella i tres cantants més del país (Lila Downs, Julieta Venegas i Ximena Sariñana), per la seva "enorme creativitat" i per la seva contribució a "desarrelar la cultura de la violència". Lafourcade creu que els artistes han d’assumir una responsabilitat en la classe de missatges que llancen. "Les arts són un mitjà per combatre l’agressivitat i la paraula cantada produeix un impacte. Nosaltres coincidim en la intenció de generar una consciència sobre els temes violents", reflexiona, pensant, sobretot, en "els nens i nenes que estan en formació", remarca. "Sempre he dit que la música és una gran promotora d’espais pacífics, i em fa molt feliç poder executar-la sent conscient de com impactarà en la vida d’una persona".