No estiguis trist, posa’t bòtox

Per l’impacte que em va causar i de què encara no m’he recuperat, fa dies que comparteixo amb amics i coneguts el que vaig escoltar fa uns dies en un vídeo que em va aparèixer a Instagram. En un conegut i popular pòdcast, a una psicòloga (retingueu la seva professió: PSICÒLOGA) se li preguntava sobre els beneficis del bòtox. La dona, molt atractiva físicament i perfectament retocadíssima segons el cànon de bellesa que impera avui dia (llegiu "em queixo de la pressió estètica externa a tota hora però consumeixo i defenso cada un dels seus dogmes justificant-los com a llibertat individual per maltractar el meu propi cos"), va aconseguir escandalitzar-me en tan sols uns minuts. El seu plantejament era el següent: el bòtox impedeix que puguis arrufar les celles. Si no arrufes el front, impedeixes emocions de preocupació o pesar i així no et sentiràs trist. ¡La mare que la va parir!

Fa uns anys es va demostrar que modificant el llenguatge del cos i la postura d’un individu, els seus pensaments i sentiments també es transformaven. Aquest coneixement ha sigut especialment rellevant en el camp de la medicina, especialment en l’àrea de la salut mental. Les persones amb depressió arrosseguen els peus, per tant, és important estimular-los el pas ferm i actiu al caminar. Que les adolescents mantinguin una bona postura a l’asseure’s a la taula pot evitar que desenvolupin problemes alimentaris. Les investigacions del psiquiatre Bessel van der Kolk van portar a concloure que per guarir els traumes més extrems en un ésser humà (víctimes d’extermini, violacions en conflictes bèl·lics, veterans de guerra...) era molt més eficaç desbloquejar el cos a través d’exercicis específics de ioga i pilates que anys i dècades de teràpia amb què no s’avançava pràcticament gens.

Per això, fa anys que estimulo les persones que assessoro o formo que observin si les comissures dels llavis els apunten cap amunt (fomenta l’escolta activa) o que intentin no mantenir-se massa estona amb el cap cot per mirar els seus dispositius mòbils (redueix la nostra capacitat d’atenció i reflexió). També, que hem de somriure més. Com fa una gimnasta o una nedadora de sincro a l’inici de la seva prova, el somriure li envia un senyal al cervell per preparar-se per a l’alegria, l’èxit. I independentment del resultat de la competició, a l’acabar tornaran a somriure al públic (l’èxit és sempre haver-ho intentat).

Perdre empatia

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu presenta la seva temporada digital: Subscriu-t’hi per només 60€ fins al 31 de juliol

Vibrant amb l’OBC i ‘Carmen’

No obstant, fa uns anys als EUA es va començar a posar de moda entre els advocats infiltrar-se bòtox per evitar que en un judici endevinin les seves emocions (intencions). En part, els va ajudar. Però també van perdre una gran capacitat d’empatia, per la qual cosa van deixar de fer-ho. Els humans ens reconeixem en els gestos. Si jo t’explico una tragèdia o una alegria i tu et mantens amb la mateixa cara encartonada, no et reconeixeré com un igual.

Ben gestionades, no hi ha emocions bones ni dolentes. És humà (vital) sentir pena, por, frustració i fins i tot ira. I si una psicòloga proposa castrar un gest (un sentiment) és perquè no té ni idea de la barbaritat que diu o, més que recursos per guarir l’ànima, cobra comissions per part d’alguna clínica. Estem cada vegada més malalts com a societat (mentalment i emocionalment) i el cos porta els comptes.