El Cruïlla revifa la flama dels Sex Pistols

Ho van demostrar ahir en la segona jornada del festival Cruïlla, nit de fúria rendida a la música de combat i l’electricitat crispada que també va comptar amb notables reclams, com una nova envestida de l’aquelarre antifeixista de Fermín Muguruza i l’elegant catarsi rock de St. Vincent. Canvi de guàrdia i gir de guió en una jornada tradicionalment consagrada als ritmes llatins i reorientada aquest any, l’actualitat mana, cap a l’ètica i l’estètica del punk. Guitarres al capdavant i bitllet d’anada rumb cap a "unes vacances barates en la misèria dels altres", que aclamen el quartet britànic en la peça inaugural, Holiday in the sun.

En realitat, ja ho saben, això no són els Sex Pistols, sinó una versió modernitzada de la banda britànica en la qual el vigorós i "juvenil" Frank Carter, un vailet de 41 anys envoltat dels quasi septuagenaris Steve Jones, Paul Cook i Glen Matlock, substitueix el cantant John Lydon, barallat amb tots els altres per l’adaptació de la història de la banda que Danny Boyle va fer en la sèrie Pistol. Un dia qualsevol a l’oficina per als protagonistes de The great rock ‘n’ roll swindle i més llenya per mantenir viva la flama que s’alimenta de cançons com Seventeen, Pretty vacant, Problems i No feelings, himnes crispats que van donar forma a Never mind the bollocks i que la banda executa ara amb ímpetu moderat i generós ànim retrospectiu. De velocitat, la justa.

Un ‘frontman’ enèrgic

Carter, això sí, va estar esplèndid en el paper de frontman enèrgic i cru: va atropellar Bodies mentre liderava un pogo entre les primeres files, hi va deixar la gola a Liar i va arrossegar a la resta del grup durant una bona part de la nit.

Lydon, sempre disposat a una bona baralla, va qualificar fa mesos la nova gira dels seus antics col·legues com un karaoke fosc i maliciós, però res d’això semblava importar gaire als que van bramar God save the Queen i Anarchy in the UK com si no hi hagués un més enllà i es van apropar a New York per veure si encara enrampava. Sense sorpreses, que tampoc s’han de tornar bojos, els britànics van tirar de repertori clàssic, van picar dels Stooges i van encoratjar el llançament olímpic de gots de cervesa i de barrets promocionals. Bones marques, per cert. Potser ara ja no són els Sex Pistols perillosos i busca-raons dels anys 70, però en canvi sí que s’assemblen bastant als que van debutar a Barcelona el 2008.

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu presenta la seva temporada digital: Subscriu-t’hi per només 60€ fins al 31 de juliol

Vibrant amb l’OBC i ‘Carmen’

Abans, al mateix escenari, Fermín Muguruza va comandar una vibrant exhibició de compromís, resistència i entusiasme. Rock de combat, reggae festiu i 5.000 banderes palestines repartides entre el públic per onejar al ritme de Yalah, Yalah, Ramallah. Una gresca antifeixista i militant, pur nervi entre xivarri de vents i múscul rítmic, que es va apoderar del Cruïlla i el va fer sacsejar enmig de sucoses picades d’ullet als Specials (sí, aquí hi ha alguna cosa que no va bé), clatellots als negacionistes del canvi climàtic i els especuladors immobilaris (implacable A la calle) i devastadors rescats dels dies de glòria i trinxera de Kortatu i Negu Gorriak. Entre la sorpreses, l’aparició estel·lar del JuanRa, cantant de Kop, per atacar (mai més ben dit) Zu atrapatu arte i un final de piconadora amb Gora Herria i Sarri, sarri.

Entre tanta testosterona, una mica de St. Vincent, que en realitat és molt del que sigui. La nord-americana, esgotant el cicle de l’àlbum fosc i punyent All born screaming, es va exhibir com a deixebla avantatjada de la PJ Harvey dels anys 90 a Broken men i Birth in reverse i va despatxar electricitat tèrbola i pintada de coloraines mentre hi havia una bona part del públic que aprofitava per sopar una mica. Ells deuen saber què fan.