Pixar no retroba el camí de l’èxit

Des de la seva estrena a la major part del món el 20 de juny passat –a Espanya arriba demà dimecres–, el 28è llargmetratge de la companyia s’ha convertit en el que pitjor recaptació li ha proporcionat en tota la seva història: de moment no ha arribat als 100 milions de dòlars –s’estima que produir la pel·lícula en va costar 150–, i no es espera que el seu comportament en taquilla a partir d’ara aconsegueixi evitar el fracàs.

Protagonitzada per un nen que és abduït erròniament per una organització interplanetària formada per representants de galàxies llunyanes, i que haurà de col·laborar amb ells per enfrontar-se a una crisi intergalàctica, sobre el paper la pel·lícula barreja ingredients que Pixar ha utilitzat amb gran èxit en el passat: narra l’amistat entre dos éssers en aparença oposats, explora el complex pas de la infància a l’adolescència i convida el públic a submergir-se en un món fantàstic.

Per explicar per què aquesta vegada la recepta no ha funcionat es podria adduir a la competència que Elio ha afrontat a la cartellera –es va estrenar gairebé alhora que Com ensinistrar un drac i Lilo & Stitch, que van obtenir èxits de recaptació– si no fos perquè la rivalitat mai havia sigut un problema per a Pixar des que, ara fa just 30 anys, la productora va revolucionar tant la taquilla com la indústria del cine d’animació gràcies al seu primer llarg, Toy Story (1995).

Per donar continuïtat a aquesta fita, van produir una imponent successió de títols –Monstruos, S.A. (2001), Buscant en Nemo (2003), Els increïbles (2004), Ratatouille (2007), Wall-e (2008), Up (2009), Del revés (2015)– que van triomfar entre públic i crítica i, tot i que mentrestant van estrenar algunes seqüeles, es van confirmar com un dels pocs estudis disposats a arriscar-se amb idees noves i històries originals. I els funcionava: 13 dels seus llargmetratges figuren entre les 50 pel·lícules animades més taquilleres de la història, i nou han aconseguit alçar-se amb l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació. Tot apunta que aquella època daurada ha quedat enrere.

Més culpables del fracàs d’Elio semblen les dificultats comercials a què avui dia, especialment si parlem de cine per a tota la família, s’enfronta tota nova pel·lícula que no sigui una seqüela, una preqüela, un remake, una adaptació d’un videojoc o alguna combinació d’aquests formats.

Aquest any, de moment, les ficcions infantils més taquilleres són una d’aquestes adaptacions, Una pel·lícula de Minecraft, i els esmentats remakes Com ensinistrar un drac i Lilo & Stitch; i, si l’any passat Pixar va aconseguir ocupar el tron de la taquilla gràcies a Del revés 2, les altres dues triomfadores de la taquilla del 2024 pel que fa a cine familiar també van resultar ser seqüeles, Gru: El meu dolent preferit i Vaiana 2.

És cert que algunes pel·lícules infantils originals estrenades recentment van ser rendibles, com Los tipos malos (2022) i Robot salvaje (2024), però són una clara minoria si es comparen amb les que en aquell temps es van estavellar contra la taquilla, i cap va aconseguir generar el tipus de fenomen cultural capaç de vendre joguines o inspirar musicals de Broadway que al seu dia van impulsar títols com El rei lleó (1994), Toy Story o Frozen: El regne del gel (2013).

Sigui com sigui, l’ensopegada d’Elio significa que Pixar ja fa gairebé una dècada que no converteix una història original en pel·lícula d’èxit –la més recent va ser Coco (2017)– i confirma que, per si sol, amb el segell Pixar ja no n’hi ha prou per omplir les sales. I dedicar-se exclusivament a produir seqüeles no només seria terrible per a la reputació de l’estudi sinó també inviable a llarg termini. Necessiten refrescar el seu catàleg amb nous personatges i trames.

L’ombra de la pandèmia

Tot i que en realitat fa una dècada que batega, l’actual crisi de la productora s’ha agreujat des de la pandèmia. Acabaven d’estrenar Onward quan el tancament dels cines els va obligar a ressituar l’exhibició de la pel·lícula a Disney+, i el que llavors va semblar una decisió aïllada es va convertir en costum: les seves tres estrenes originals posteriors –Soul (2020), Luca (2021) i Red (2022)– també es van estrenar directament en streaming, sense cost addicional per als subscriptors. Lightyear (2022), spin-off de Toy Story, va obtenir uns ingressos molt inferiors al que s’esperava. En un context en què les plataformes ja fomentaven que el públic es quedés a casa, la decisió va fer que molts espectadors assumissin que les produccions originals de Pixar eren gratuïtes a Disney+. També en els últims anys, i potser en part perquè en streaming els dibuixos es veuen molt més petits, la companyia sembla haver deixat de prestar atenció a la innovació i la intrepidesa visuals mentre altres propostes animades com Spider-Man: Creuant el Multivers (2023) o l’oscaritzada Flow (2024) triomfaven apostant pel risc formal.

Sens dubte, la polèmica que ha envoltat Elio tampoc ha resultat precisament beneficiosa. En el transcurs de la seva producció hi va haver canvis en el perfil del seu protagonista –un nano d’11 anys que inicialment presentava trets queer– a fi de fer-lo més masculí, cosa que va provocar l’abandonament del projecte del director Adrian Molina, obertament gai, i de l’actriu America Ferrara. La mesura és una altra demostració de la por que els capitostos de Disney, companyia mare de Pixar, han agafat al corrent antiwoke que impera en el present, que recentment ja els va portar a eliminar de la sèrie En la victoria o en la derrota tota una subtrama de temàtica transgènere.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Per a molts, en tot cas, el problema de Pixar és més senzill: l’excés de complexitat argumental de les seves històries originals, amb què els espectadors no estan familiaritzats per endavant.

Elio parla de clonacions, polítiques intergalàctiques i altres assumptes capaços de confondre el públic infantil, i no es fa fàcil resumir en poques paraules les premisses de pel·lícules com Soul i Elemental (2024); tampoc la del llargmetratge que Pixar estrenarà el març del 2026, Hoppers: una jove transfereix la seva ment a un robot castor per infiltrar-se en el món animal i així frustrar els plans d’un promotor immobiliari. Els que la considerin massa complexa, sens dubte no tindran el mateix problema quan tres mesos després, just d’aquí un any, s’estreni Toy Story 5.