Poètiques reflexions sobre la deshumanització

Després de la inauguració, dijous passat, amb el debut al Festival de Peralada de la mezzosoprano Joyce DiDonato, el certamen va continuar divendres amb un poètic pas a dos dancístic a l’aire lliure a càrrec de Lorena Nogal i dissabte amb l’estrena absoluta d’un espectacle concebut pel director d’escena sevillà Rafael R. Villalobos, Genius Loci, en un mà a mà amb el contratenor català Xavier Sabata. El títol al·ludeix als esperits que, segons els romans, cuidaven i protegien un bosc, un riu, un mar, un jardí.

El muntatge s’inspirava en el llibre El jardí perdut de Jorn de Précy, un text i un autor immersos en una aura de misteri. El nom de l’escriptor en realitat és un pseudònim del paisatgista italià Marco Martella, que també ha publicat amb l’heterònim de Teodor Ceric. El cas és que tant la raresa del llibre com el desconeixement de l’autor li donaven el seu puntet a un espectacle en el qual Villalobos firma el concepte, el guió, la direcció d’escena, la il·luminació i el vestuari, i que compta amb la complicitat de l’artista plàstic Cachito Vallés en la proposta escenogràfica. Sabata posava l’actuació, declamava el text i interpretava cançons i àries de grans compositors anglesos, amb la base sonora de l’arxillaüd de Jonas Nordberg, que també actuava, i de la viola de gamba i l’electrònica de Liam Byrne, a la qual cosa s’unia música, cant i textos pregravats que funcionaven amb finalitats dramàtiques.

Espai escènic

L’espai escènic estava carregat de poesia; uns arbres famèlics, electrificats, amb els seus esclats i patrons visuals, al costat de la viola de gamba i a l’electrònica marcaven una arrencada no apta per a sensibles que donava pas a la poesia i a la música en un recital dramatitzat que comportava una crítica a la pèrdua d’identitat i individualitat, al consumisme i a la manera de viure de la moderna societat occidental –"totes les ciutats, demà, seran el mateix"– i que utilitzava el concepte de jardí com un refugi de salvació, com "una declaració de guerra contra el progrés" o directament com "una forma de rebel·lió" en un procés "lent i suau".

A través de cites a la natura i "als seus petits misteris", el text es passejava per diverses instàncies que mostraven el jardí com un lloc segur, però que també representa "una lluita entre l’home i la natura; i la natura sempre guanya", mirant la mort ("¿Quin tipus de planta abonarà el meu cos?"), fins i tot la manera contemporània de fer política i la devastació de la guerra, quan el desert fulmina la poesia i la llibertat perquè el jardí és també el lloc més fràgil de la terra.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Per Xavier Sabata l’espectacle significava tot un tour de force com a actor, com a cantant, com a intèrpret: havia de mesurar les seves forces perquè els moviments, el text declamat o les posicions que havia d’adoptar li deixessin l’alè intacte perquè les seves cançons s’escoltessin amb totes les subtileses que exigien. I ho va aconseguir amb saviesa i concentració, controlant sempre l’emissió, els ornaments i la línia de cant, creant moments màgics amb Purcell, Dowland, Britten, fins a acabar quan el seu jardiner l’abandona al desert, com una reina Dido enyorant el seu heroi Enees.

Una nit ben carregada d’emocions que va acabar convidant el públic a perdre’s pels jardins del Castell de Peralada.