Silvia Gubern: un viatge a l'esplendor de l'origen

Formada a la primera promoció d'Estudis de Disseny –especialitat en grafisme– a l'Escola Elisava (1961-1964), va ampliar la seva formació artística a l'Escola Eina, on també va col·laborar com a docent a les classes d'Albert Ràfols-Casamada. Des de molt jove, va ser considerada una de les promeses de la Nova Pintura catalana dels anys seixanta, i aviat esdevindria una figura clau del primer art conceptual al grup El Maduixer (1966-1973). Amb ell va participar en iniciatives pioneres, com el Manifest dels pintors i Primera Mort (1969), obra considerada un antecedent del videoart a Espanya.

Durant els anys setanta va consolidar un llenguatge propi basat en la pintura sobre revers de vidre i en un dibuix canalitzat que esdevindria senyal d'identitat. Va exposar amb regularitat a la Sala Vinçon, un espai fonamental en la seva carrera, que va acollir mostres seves el 1973, 1976, 1981 i 1992. Els seus viatges a Sud-amèrica van reforçar la seva afinitat amb l'art simbòlic i màgic, així com amb les concepcions indígenes de l'art com a via.

La seva aportació al disseny incipient de la Barcelona de la primera postmodernitat va ser decisiva. Va crear el logotip de la sala Zeleste i va participar en el disseny interior de les dues seus (1973 i 1986), va col·laborar en diferents treballs gràfics –com la icònica portada del disc “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa (1975)– i va desenvolupar una premiada producció d'estampats tèxtils en col·laboració. El 1984 va presentar una mostra individual al Centre Cultural de Terrassa i, un any més tard, a la Galeria Cent de Barcelona.

Després d'un accident de trànsit greu el 1987, es va instal·lar a Llinars del Vallès i va iniciar un període d'estudi silenciós i creació introspectiva. El 1992 va presentar l'escultura pública Feníxia a Barcelona, i el 1995 el Centre d'Art Santa Mònica va acollir l'exposició monogràfica I què estimaré més enllà de l'enigma? Durant aquests anys, la poesia –especialment la mística– es va convertir en una font primordial de la seva creació. Va publicar “Imperdibles” (1990), “La porta dels límits” (1992) i les dues edicions de “Silvas” (2007 i 2021), obres sorgides de processos de dictat poètic.

Ja al segle XXI va reprendre les seves exposicions individuals i la seva obra va ser integrada en diverses relectures històriques sobre l'art pop i conceptual al MNAC, el MACBA i el Museu d’Història de Girona. Més recentment, ha estat analitzada des de la historiografia feminista a l'IVAM (2024). El 2023 va rebre el Premi FAD de Reconeixement d'Art. Paral·lelament, ha dedicat bona part del temps a compartir coneixements en xerrades i cursos orientats a la reunificació de l'art, la ciència i l'esperit. Les seves obres formen part de col·leccions públiques i privades com ara la Col·lecció Duoda, el Museu de la Solidaritat Salvador Allende de Santiago de Xile, el Museu d’Art de Girona o el MACBA.

Una exposició articulada al voltant dels cinc elements

El projecte expositiu que aplega una àmplia selecció de la seva obra s'estructura a través dels cinc elements: aigua, aire, terra, foc i èter. Cadascun funciona com a principi material i com a símbol, i permet recórrer les preguntes que han guiat Gubern des de la seva joventut: qui és l'ésser humà, quin és el seu origen, com es relaciona amb el planeta i el cosmos, i de quina manera es pot acostar al misteri de la vida. Preguntes que, en un temps marcat per la immediatesa digital, reclamen una mirada més lenta, conscient i oberta a allò essencial.

El recorregut comença amb tres dibuixos que reben el visitant. Tot està en tu recorda que el coneixement comença al cor, representat amb les tres flames que simbolitzen energia, saviesa i amor. Una primera pintura en vidre, AVE, fa referència al valor sagrat del llenguatge i a la dimensió espiritual de l'existència; al revers, la paraula EVA ens torna al mite de l'origen.

Aigua: origen i abundància

La primera estança està dedicada a l'element aigua. La instal·lació Aigua de vida, creada el 2001, evoca la font primordial de la creació, la fertilitat i la generositat. El poema homònim del llibre Silvas parla d'un baptisme simbòlic que reconecta tots els éssers vius amb la naturalesa espiritual de l'aigua. En aquest espai destaca “La Creació” (1992), pintura sobre vidre que va presidir la mostra a Vinçon aquell mateix any. L'obra subratlla el paper del cor com a nucli del coneixement i presenta mans protectores que salvaguarden la sacralitat del cos.

També aquí apareixen petits assemblatges escultòrics i dibuixos que reflecteixen la visió pitagòrica de la música del cosmos: la vibració contínua de les esferes, on ciència i espiritualitat convergeixen.

Aire: l'espai del dictat

La segona estança posa l'accent en l'abundància dels moments de creació mediúmnica. Per a Gubern, el dibuix i la paraula dictada sorgeixen d'un estat sense voluntat conscient, en què l'artista es converteix en canal d'un llenguatge simbòlic que flueix des d'un nucli essencial. Manuscrits, publicacions poètiques i una selecció personal de dibuixos permeten endinsar-se en aquest procés d'escolta interior on el que és figuratiu i l'abstracte coexisteixen.

Terra: la memòria mineral

El tercer espai aprofundeix en el vincle de Gubern amb el vidre, material que considera metàfora de l'estat cristal·lí de la matèria i de la consciència. Les pintures sobre revers de vidre suspenen la imatge i la protegeixen del consum immediat. Obres com Pedra sagrada (1974) manifesten la seva afinitat amb el regne mineral, que entén com a dipositari d'energies primitives i d'una saviesa inscrita en la matèria. Mans, peus i signes arcaics remeten als primers gestos creatius de la humanitat, a rituals, escriptures revelades i respiracions que connecten amb allò sagrat.

Foc: llum i transformació

La quarta estança està presidida per l'escultura “Sol” (1995), acompanyada per peces de la sèrie “Escultures Primordials”. El foc simbolitza la renovació radical i l'alquímia interna que acompanya els processos de creixement espiritual. Una serp de fang creada in situ recorda el valor arquetípic d'aquest animal com a emblema de la kundaliní, l'energia regeneradora que connecta terra i esperit.

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Els líders no remen junts

El Music Tech Hub concentra 100 ‘start-ups’ de tecnologia musical

Cosmos i encarnació

La cinquena estança obre un portal cap a una comprensió més àmplia de l’evolució humana. La pintura Cosmos (1995) dialoga amb la idea que la Terra té centres energètics propis i amb la noció que el desenvolupament individual forma part d'una transformació col·lectiva. L'última sala acull grans teles brodades amb fil blau, una reflexió sobre l'encarnació com a travessia terrenal i sobre el treball silenciós de les mans –especialment femenines– que tenen cura, protegeixen i acompanyen la vida. La presència final del calze simbolitza la transmutació del dolor en amor i l'aspiració cap a una existència il·luminada.