De ‘Friends’ a ‘Adults’: una comèdia televisiva per a cada generació

Aprofitem l’estrena d’‘Adults’, la nova i agosarada ‘sitcom’ sobre la vida ‘centennial’, per recordar alguns dels títols emblemàtics de la televisió que han retratat més bé el dia a dia des dels ‘baby-boomers’ fins a la generació Z.

De ‘Friends’ a ‘Adults’: una comèdia televisiva per a cada generació
6
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Era inevitable: qualsevol peça que llegim sobre Adults (Disney+), agosarada sitcom sobre la generació Z, inclou referències a Friends, sèrie en la qual coincideix no només en la representació d’un grup mixt d’amics, sinó també en el seu component de retrat generacional. I sí, Friends era pura generació X, encara que cap dels protagonistes tingués el cinisme desencisat d’Ethan Hawke a Reality bites. L’arribada d’Adults sembla una bona oportunitat per recordar les telecomèdies que han capturat més bé les experiències d’algunes generacions assenyalades.

1. ‘Baby-boomers’: ‘Cheers’

Aquest retrat d’un bar de Boston somiat, en el qual no es discuteix mai de política, deu ser la telecomèdia més poblada que hi ha de personatges boomers (és a dir, nascuts entre 1946 i principis de la dècada dels anys 60). Són tots memorables, començant per l’exjugador de beisbol que regenta el local titular, Sam Malone (Ted Danson), que està embolicat en una relació intermitent amb la cambrera (però llicenciada universitària) Diane Chambers (Shelley Long) entre la primera i cinquena temporada.

El Sam té uns problemes amb l’alcohol que poden interferir en l’ètica laboral que es pressuposa als boomers, però a l’hora de la veritat, en comptes de treure’s de sobre el bar, l’acaba recomprant. La Diane, per la seva banda, té l’ànsia d’estatus social pròpia d’aquesta generació, i és per aquest motiu que surt amb gent com el psiquiatre Frasier Crane (Kelsey Grammer), que va acabar tenint la seva pròpia sèrie.

En honor a la veritat, s’ha de dir que alguns personatges clàssics de Cheers pertanyen més aviat a la generació silenciosa (és a dir, els nascuts entre 1928 i 1945), com el Nick (Dan Hedaya), l’exmarit de la sarcàstica Carla de Rhea Perlman; Evan Drake (Tom Skerritt), el cap de la Rebecca de Kirstie Alley en la sisena temporada, o aquella dona tan misteriosa (Barbara Feldon, exagent 99) amb qui el Sam es reuneix cada any per la feta de Sant Valentí.

2. X: ‘Friends’

Si pensem en relats audiovisuals de la generació X (o els nascuts entre 1965 i 1981), el primer que ens ve al cap són pel·lícules com Reality bites i Clerks, però no tant Friends, encara que va ser una sèrie sobre nois de 20 anys als 90. Al seu dia, els creadors (baby-boomers) de l’estimada (i intergeneracional) telecomèdia de l’NBC, David Crane i Marta Kauffman, van lluitar per distanciar-se dels clixés imposats per pel·lícules com les esmentades: "En general, els nostres personatges estan motivats", va indicar Kaufmann a l’Orange County Register. "Porten la roba neta, no com l’Ethan Hawke de la pel·lícula Reality bites".

Friends s’acosta als X des d’una altra òptica estètica i anímica, però no deixa de ser una sèrie, com escrivia Jen Chaney a Vulture, sobre "fer-se gran en un moment en què els telèfons mòbils encara no eren mainstream, un moment de pau relativa als Estats Units, i quan la cultura del coffee shop estava a l’alça". I lluny de l’idil·li domèstic de comèdies d’altres èpoques, aquí el passat familiar dels personatges podia ser ple de ferides, com correspon a una generació del divorci: els pares del Chandler es van divorciar quan ell era petit; el pare de la Phoebe va deixar la casa quan era una nena i la que ella es pensa que va ser la seva mare es va suïcidar.

3. ‘Xennials’: ‘Cómo conocí a vuestra madre’

¿Qui són els xennials? Com diu el nom, una generació entre els X i els millennials, nascuts entre finals dels 70 i principis dels 80. Encara van disfrutar d’una infància analògica, però de joves van experimentar el pas cap a una societat digitalitzada.

Segons a qui ho demanis, els personatges de Cómo conocí a vuestra madre, comèdia romàntica i d’amics amb més girs narratius que Perdidos, poden ser X o mil·lennistes. Les referències pop que utilitza la sèrie, de Star wars a La jungla de cristal, són molt de la generació batejada per Douglas Coupland. Totes aquestes al·lusions a tecnologia i les xarxes socials, però, apunten a l’existència mil·lennista, igual que la important egolatria del womanizer Barney Stinson (Neil Patrick Harris), que exemplifica com poques criatures de ficció per què de la mil·lennista en diuen la generació del jo.

4. Mil·lennistes: ‘Girls’

Però per a personatges centrats en ells mateixos, Girls, comèdia memorable (gairebé un drama foscament còmic) en què Lena Dunham va gosar poblar la pantalla de noies i nois que molts espectadors de la seva mateixa edat no van trobar gens agradables: ¿potser es veien reflectits en les seves misèries morals?

Girls no era tele aspiracional, sinó el retrat divertit i precís de quatre dones (blanques, privilegiades, imperfectes: era una Sexo en Nueva York més alternativa) a la recerca d’un camí en la vida mil·lennista o, dit d’una altra manera, d’un camí per fer que els estudis universitaris els servissin d’alguna cosa, bregant amb els problemes de salut mental o veient les seves relacions mediatitzades per les apps del mòbil. ¿Recordem-les? Eran la Hannah (Dunham), aspirant a escriptora, egosita i contradictòria; la hippy Jessa (Jemima Kirke), la perfecta Marnie (Allison Williams) i la falsa ingènua Shoshanna (Zosia Mamet).

En aquest apartat mereix una menció especial New girl, amb Zooey Deschanel com una excèntrica d’uns 20 anys de Los Angeles que es muda a un loft amb tres paios solters. El clima econòmic i social és similar al de Girls, però tractat amb més lleugeresa, amb el ritme constant d’acudits d’una sitcom més pura.

5. ‘Centennials’: ‘Adults’

Una dècada i mitja després de l’arrencada de New girl, Adults esprem la fórmula del grup mixt d’amics que viuen en una mateixa casa des de la perspectiva de la generació Z. El bon noi (encara que ell tingui dubtes sobre això) Samir (Malik Elassal) ha acollit a la seva casa de petit la Billie (Lucy Freyer), l’Anton (Owen Thiele) i l’Issa (Amita Rao), i també el nòvio canadenc d’aquesta última, el Paul (Jack Innanen), personatge que creix episodi rere episodi.

Notícies relacionades

Els seus creadors, Rebecca Shaw i Ben Kronengold, semblen haver-se guardat per a aquesta sèrie tots els acudits foscos que no van poder colar en el seu treball com a guionistes de l’afable late night de Jimmy Fallon. El seu retrat de la vida centennial és absolutament descarnat. Per descomptat, qüestions com el matrimoni o tenir casa pròpia no surten mai a col·lació. La majoria de nostres (anti)herois tenen una economia millorable i poden recórrer a mesures poc comunes (almenys, en una sèrie) per tenir ingressos: l’Issa té un OnlyFans en què llegeix horòscops i al final ensenya les seves parts íntimes. Els mòbils són una part permanent de l’attrezzo, una font constant d’estímuls i ansietats.

Com a mínim en els primers capítols, no tots els acudits acaben de funcionar; la sitcom és un art difícil i ni tan sols les millors han arribat a tenir una fórmula perfectament modulada. Però aquestes entregues inicials ofereixen motius per creure i pensar i discutir i, per descomptat, també riure sense parar a cor què vols. I justament d’això és del que van les comèdies en teoria.

Temes:

Disney+