Fito Páez: "Després del fracàs de les esquerres, el món està brutalitzat"

Va començar a treballar en Novela el 1988. ¿Com es pot conservar el sentit d’un projecte durant tants anys, quan el creador creix i evoluciona?

Sí, han passat 37 anys. Però de les 15 cançons originals, en van quedar vuit, i en vaig compondre 17 de noves. El que veig és que ets la mateixa persona finalment. Ho veig totalment semblant, tot i que ara les lletres són més col·loquials, rockeres, cancheras, com diem a l’Argentina. Però el temps és una prova de foc. Una idea que suporta 40 anys és com el titani.

Vostè venia de fer un àlbum Ciudad de pobres corazones (1987), amb un fons tràgic i real. ¿Aquí es tractava d’anar-se’n a un món més imaginari, menys terrenal, invocant l’amor com a gran vector de la humanitat?

Correcte, sí, hi ha una cosa que treballa 24/7, que és l’inconscient, que treballa fins i tot quan estàs somiant. He après a deixar-lo volar, i així sempre han sortit les veritats més salvatges. Llavors estava començant a compondre l’àlbum Ey!. Jo soc Peixos, ¿veus? M’agrada anar d’una punta a l’altra, de la platja al mar.

¿El van influir les òperes rock de The Who?

Vaig utilitzar el format de Quadrophenia per mirar d’explicar una altra història, però no és una òpera rock, on cada personatge té una veu. Aquí ho canto jo tot, i només hi ha una narradora en el medi. Seria més a prop de l’audiollibre musical.

Les 25 cançons desenvolupen un relat al voltant d’una parella l’amor de la qual és propiciat per sengles bruixes i que es mou en un context social tendent al caos. ¿Aspira a portar això al cine, potser perquè la història es pugui entendre millor?

Per descomptat, el format fílmic seria ideal i estic parlant amb productors d’aquí i d’allà, intentant no perdre l’especificitat argentina, perquè m’estan oferint filmar-ho en uns altres països i jo vull que sigui en un poblet de l’Argentina. És clar, les coses no estan gaire bé allà: el govern acaba de tancar l’Institut Nacional de Cine. La recerca dels diners s’està fent una mica complexa. Les plataformes posen molts controls i jo ja no estic en edat perquè algú controli el que estic fent. Mai ho vaig estar, i menys ara.

Va gravar Novel·a a Abbey Road. ¿Diria que buscava aquesta connexió beatle?

Va ser expressament, sí, perquè hi ha molta cosa autobiogràfic a Novela, i els Beatles eren una matriu que no podia evitar per aconseguir certa autenticitat. Vam anar a capturar part del so, a utilitzar uns equips i uns micròfons específics.

¿El missatge de l’àlbum té a veure amb l’amor com una força que és capaç de precipitar fenòmens estranys?

Crec que sí, que l’amor és una matèria lligada al misteri, i que, si fa el mal, no és amor. És una força del bé, clarament. Els que hem viscut una vida intensa sabem de la seva importància. L’amor és una de les grans forces de la humanitat i, en la nostra permanent i clara tossuderia i niciesa, la tenim a l’últim calaix de l’armari.

Durant els últims anys vostè ha llançat una trilogia instrumental, una reconstrucció de El amor después del amor, ara publica un doble àlbum conceptual... ¿Sent que ha aconseguit moure’s al marge de la quadrícula de la indústria musical?

Sempre va ser així: en els 70, quan tots miraven a Anglaterra, me’n vaig anar al folklore argentí a Giros i Yo vengo a ofrecer mi corazón. Estar fora de la norma és estar amb tu mateix i què més pot desitjar un artista que seguir les lleis del seu cor. El rock and roll porta la picardia, la cosa pilla de dir: sortiré amb la meva.

¿Es continua identificant amb el rock and roll?

La cultura rock, com deia Bowie, és una cultura àmplia, on no es cancel·la ningú, i on poden viure Oscar Wilde, Borges, Charly García, John Lennon, María Moreno i Colette. I Mercedes Sosa i Joni Mitchell. És una cultura de llibertat. Thelonious Monk és rock and roll també. Tant si toques jazz, com a folklore, o el que sigui, no importa, hi ha alguna cosa en l’actitud salvatge, rebel i displicent, si vols canchera i sexi, que està en el rock’n’roll. No es transmet per sang. El tens o no el tens.

Darrerament, en les seves visites a Barcelona, ha passat a afrontar aforaments més grans. Ara debuta al Palau Sant Jordi. ¿A què creu que es deu aquest augment de públic?

A veure, hi ha un factor ineludible que és la diàspora argentina. Això ha anat creixent des de fa molts anys, i és trist, perquè arribes a Barcelona, i a altres ciutats del món, i veus com tota aquesta gent s’acosta allà, al foc, i és com una cerimònia: portes identitat, pertinença, i això és molt bonic, però després tot torna al curs normal, i aquestes famílies estan fora del seu terròs.

Parlava del tancament de l’Institut Nacional de Cine, a l’Argentina. ¿Com veu vostè l’evolució del seu país amb el president Javier Milei?

Jo parlaria més aviat d’una perspectiva mundial, no tant del particular. Després del fracàs de les esquerres i els progressismes, el món està brutalitzat i tirant a la dreta, amb un element de dominació brutal que és el telèfon a la mà. Això em sembla més global que argentí. Perquè si parlem de l’Argentina, en tot cas és un vot que es va guanyar amb la llei. Els que hem viscut dictadures sabem que això val moltíssim.

¿Tot això té conseqüències en la música?

Per descomptat, i sobre això estic escrivint. A l’agost surt un llibre meu, El hombre del torso desnudo, i a l’hivern publicaré un assaig, La música en tiempos de demencia masiva.

¡Promet!

És un concepte que prenc, que robo, de Franco Bifo Berardi. El llibre no està exempt d’humor i filosofa sobre la vinculació entre els poders financers, la política de la revolució tecnològica i el sentit ontològic de la música. És un còctel i tots hi caiem, i m’incloc, perquè aquí no hi ha bons i dolents.

Notícies relacionades

Els millors llibres d’aquest any per llegir a l’estiu

Rosario brilla a Pedralbes

¿La música que avui està a l’ambient, que se sent d’una manera banal, és pitjor que la d’altres temps?

Hi va haver un moment en què la música popular era d’altíssima qualitat. Música que continues recordant, de Sinatra als Beatles, i Chabuca Granda al Perú, i Violeta Parra a Xile, i boleros, i ritmes cubans... El meu pare, que era un treballador de classe mitjana cap a baix, que pagava les estufes a quota, escoltava tota aquesta música i me la va inculcar a mi. Ara hi ha un desconeixement, no es fan melodies, i la melodia és l’element musical que porta la idea i l’emoció. No se sap harmonia, i l’harmonia és el que ajunta la part amb el tot. Però no és la música res més. És la política, l’ésser humà, una elit que està manejant tot això per brutalitzar. Vivim un moment molt macabre i, d’altra banda, molt estimulant. A mi, aquesta època em fa pensar moltíssim, com mai.