La BCN de l’irlandès més català

Colm Tóibín (Enniscorthy, Irlanda, 1955) va aterrar a Barcelona el setembre del 1975, dos mesos abans de la mort de Franco, i quan va presenciar la seva primera sardana ("el ball és elegant i pausat") ja s’havia enamorat perdudament de la ciutat. L’irlandès, en aquell temps un jove d’uns vint anys que aspirava a guanyar-se la vida, o com a mínim a costejar-se-la, com a professor d’anglès, havia arribat a la ciutat seguint els cants de sirena de George Orwell i el seu Homenatge a Catalunya però va ser passejant per la Rambla, amb la humitat i "el so constant de les persianes metàl·liques al pujar i baixar", quan va descobrir que allò era molt més que "una ciutat extraordinària en la qual va tenir lloc una revolució anarquista que va durar tres o quatre mesos". "L’arribada de l’estiu, la manera en què la gent vivia al carrer, el menjar, els dos idiomes comunicant-se entre si... Tot això era sensual. Es tractava de plaer. ¡Menjar per plaer era una cosa nova per a mi", recordava l’escriptor fa uns dies a la biblioteca J. V. Foix de Barcelona.

A l’irlandès, futur novel·lista de fust i autor de títols com El sur, Brooklyn i Nora Webster, ni tan sols el va desanimar descobrir que els catalans eren "melancòlics i distants" i, en una primera prospecció, poc donats al sarau nocturn. "Tothom tenia molta feina; no tenir molta feina et convertia en algú molt molt sospitós. Molta feina era l’excusa per a tot i, en especial, l’excusa per no sortir, per no saber res de la vida nocturna de la ciutat", escriu Tóibín a Homenatge a Barcelona (Ara Llibres), llibre publicat originalment en anglès el 1990, traduït al català el 2003 i feliçment recuperat el 2025 després d’anys d’absència i descatalogació.

A més, coincidint amb la presència de l’irlandès en la comitiva d’escriptors que viatjarà a Guadalajara al novembre, l’Ajuntament de Barcelona i Now Books l’han traduït per primera vegada al castellà. Bones notícies per a les llibreries, potser no tantes per als enemics del turisme de masses. "Sí, es tractava de plaer, i per desgràcia, la resta del món també ho ha descobert i ha vingut aquí en masses. Però bé, publicar, escriure i difondre informació també comporta un costat fosc", relativitza.

Dos moments, dues ciutats

Barcelona, escriu, no deixa ser "una ciutat de meravelles", i com a tal la va retratar en un llibre que recull el seu pas per la capital catalana entre 1975 i 1978 i, més tard, entre 1988 i 1989. Dos moments, dues Barcelones. De la ciutat que es començava a arrencar del cos la grisor de la dictadura a la pompa i el deliri preolímpic. Xiringuitos a peu de platja, la ganiveteria Roca i el projecte d’inundar la sala Oval del MNAC per convertir-la en un arxipèlag d’illots romànics. El Liceu, la Fundació Miró i Zeleste.

Allà hi ha, per exemple, l’obertura al mar com a moment clau per bé però, sobretot, per mal. O encara pitjor. "Ara la Barceloneta, el mar i les platges s’han convertit en part del malson del turisme, però en realitat era un somni", reflexiona l’irlandès.

De Gaudí al Barri Gòtic i de les empremtes de Picasso als estralls de la Guerra Civil, Tóibín reconstrueix el passat recent de la ciutat, segona meitat del segle XX i voltants, amb posats no tant d’historiador com de flaneur curiós i detectivesc. Viatja a Girona per Setmana Santa, serpenteja per la Costa Brava seguint l’estiu burgès i assisteix a manifestacions i vagues generals mentre s’interroga sobre "el seny i la rauxa". "Se suposa que els catalans sou molt assenyats i pràctics, molt de fem negoci però en realitat entres al Palau de la Música i... ¿com van permetre això? I no parlo dels escàndols, sinó de la manera en què estan fets l’interior i l’exterior de l’edifici. La meva feina en el llibre era veure com va passar això", explica.

Notícies relacionades

Cancel·lat el concert de Fito Páez que havia d'inaugurar el festival de Cap Roig

Jordi Hurtado, reconegut amb el Premio Nacional de Televisión

El 1976, només un any després d’arribar a Barcelona, Tóibín va començar a aprendre català "per saber què cridava la gent al carrer, per llegir les pintades en parets". Anys després, quan es creuava a Irlanda amb algú que parlava català, la memòria començava a fer de les seves. "El preciós nucli antic, les pintades en vermell a les parets de la catedral, l’agitació política, l’olor d’all, les cares dels manifestants desafiant la policia, els eslògans, la llibertat sexual i la calor", enumera.

Si hagués descobert la ciutat els últims anys, el turisme probablement faria ombra a gairebé totes les altres coses, però benvingut sigui el testimoni de la Barcelona que va ser i del Cóibín a la vintena que la descobria amb sorpresa. n