Anne Plantagenet: "Les polítiques de moltes empreses destrueixen la persona"

¿Quan va veure que en la història de Letizia Storti hi havia un llibre?

Quan vaig llegir notícia en la premsa del sud de França [la seva pista es va perdre a Marsella] amb aquest titular: Desaparició inquietant d’una dona de 56 anys. Va ser un xoc. Per a mi Letizia no era una dona anònima, l’havia conegut una mica. I amb el que sabia d’ella, i el que vaig descobrir després, vaig tenir la necessitat d’escriure el llibre i lluitar contra l’oblit d’aquesta dona que tota la seva vida havia lluitat per existir, per ser visible, i que de sobte es va volatilitzar. La seva desaparició havia començat abans, estava vinculada amb les seves condicions laborals i amb la seva vida de dona sola, modesta, d’origen italià...

¿Aquest llibre, més que d’un projecte literari, va partir d’un desig de fer justícia?

Volia retre-li homenatge i denunciar una cosa que passa en les polítiques de gestió de moltes empreses avui dia, que destrueixen la persona. A gent com Letizia Storti, una dona molt valenta, compromesa, sindicalista, amb moltes passions... A poc a poc la van anar trencant, fins que la van destruir i un dia va decidir tirar-se per la finestra.

¿Què ens diu la seva història de la societat en què vivim?

Que les persones ja no importen i són només els llocs de treball que ocupen, que poden ser reemplaçades o eliminades en qualsevol moment. I més quan són dones, tenen certa edat, són sindicalistes compromeses que no dubten a dir les coses i molesten el sistema. Letizia era molt valenta, defensava els seus companys de feina i va pagar el seu sindicalisme i el seu paper a la pel·lícula de Stéphane Brizé. Allò va provocar molta gelosia i van decidir aniquilar-la a poc a poc.

¿Creu vostè que hi va haver una premeditació?

Sí, clar. Per haver tingut la visibilitat que havia tingut. La fàbrica de medicaments on treballava pertanyia a un grup americà i va ser venuda a un grup japonès. Van decidir suprimir llocs de treball, una cosa molt habitual. Hi va haver una pressió molt forta sobre els treballadors i Letizia estava en la primera línia.

Explica la inhumanitat amb què la tracten a l’empresa, en uns llocs en els quals no podia treballar per les seves lesions.

Tot comença amb un banal accident domèstic: es fa una lesió al canell i queda lleument incapacitada, però l’empresa la col·loca en un lloc en el qual no pot treballar. A ella, que estimava el seu treball, estava molt implicada i treballava des dels 18 anys, li van dir que no valia res.

¿Diria que s’ha fet justícia en el cas de Letizia Storti?

Les denúncies encara estan per resoldre. Em sembla just que l’intent de suïcidi hagi sigut reconegut com un accident laboral, que va ser causat per la feina. Crec que és una cosa important, perquè en aquests casos les empreses fan tot el possible perquè es consideri conseqüència d’una depressió.

Al llibre parla de les coses que vostè té en comú amb Letizia: l’origen italià, també de classe treballadora, unes famílies que són immigrants a França...

La de la Letizia és una mica la història de la meva mare, que va patir racisme perquè era la filla d’un italià obrer que no parlava francès. Per això vaig conèixer-la. Jo estava d’observadora en el rodatge de Stéphane perquè estava escrivint un llibre sobre el meu avi, que era un obrer italià. M’interessava estar en contacte amb aquesta gent que és com la meva família.

Pel costat patern, el seu pare era un pied noir (la població colonial d’Algèria) d’origen espanyol. Amb aquesta història ha tingut vostè un cert conflicte, i també la va recollir en un llibre...

Sí, Tres días en Orán (Siruela, 2023). És la història del meu pare i de la meva família paterna, francesos que van néixer a l’Algèria francesa però de família espanyola. Quan acaba la guerra d’Algèria, el 1962, va ser una tragèdia. Em vaig passar la infància escoltant les històries de la meva àvia sobre la terra i la casa perdudes. Era una història que no es podia explicar.

¿Per què?

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

És una ferida encara molt viva. Les relacions de França amb Algèria encara són complicades; es posa tots els pied noirs al mateix lloc: reaccionaris, colons... I és un error històric, perquè la majoria eren molt pobres, molt més pobres que a la metròpolis. Tenien molt poca terra, ho van perdre tot, van ser insultats i molt mal acollits a França. Jo, com a nena que adorava la meva àvia i les seves històries fantasioses, m’imaginava una terra molt exòtica a l’Àfrica. Després vaig descobrir la història de la guerra i també el racisme.

n