Lynyrd Skynyrd, l’estirp continua

Entre la quarantena de bandes de metall i hard rock que nodreixen la novena edició del Barcelona Rock Fest, reclama l’atenció un nom associat a un imaginari diferent, però molt compatible, com és el de Lynyrd Skynyrd. Hereu d’una saga troncal del southern rock (o rock del sud), amb orígens a Jacksonville (Florida) a mitjans dels anys 60, el grup passejarà la seva llegenda demà al parc de Can Zam, Santa Coloma de Gramenet, en la segona jornada del festival (que arrenca avui amb Slipknot com a cap de cartell i noms rellevants del gènere com Scorpions, Judas Priest, King Diamond, The Hellacopters i Wolfmother).

Lynyrd Skynyrd no se sent aliè a l’imaginari del rock dur, especialment en aquesta versió contemporània, capitanejada per Rickey Medlocke, que a més dels seus vincles amb el grup (del qual va formar part el 1971-1972 i a partir del 1996), en un altre temps va ser líder de Blackfoot, "la primera banda de heavy metal del sud". Així ho fa notar el guitarrista i cantant en entrevista amb aquest diari des del seu estudi a Forth Myers (Florida).

És als llibres d’història del rock: Ronnie Van Zandt, cantant original de Skynyrd, va morir el 1977, als 29 anys, en un accident aeri (amb el guitarrista Steve Gaines i altres membres de la troupe). Una dècada després, el grup va renéixer amb Johnny Van Zandt, el germà petit, al capdavant, i fins avui. Ja no hi són tampoc dos pioners més, els guitarristes Allen Collins (mort el 1990) i Gary Rossington (2023), i Rickey Medlocke remarca que "sempre va ser el desig de Gary que la música no s’apagués després de la seva mort".

Bateria per accident

Ara, el rol de Rossington l’assumeix Damon Johnson. "Un guitarrista que sabia que podia sonar igual que Gary, perquè l’havia vist amb Alice Cooper i Thin Lizzy tocant el que havia de tocar. I és fan de Skynyrd". Les absències són doloroses, però "l’entrega és al 110%, mantenint la integritat i l’esperit de la banda". La clau està en les cançons. "Quan tens temes com Free bird, Sweet home Alabama, Simple man, Tuesday’s gone..., tot funciona. De vegades es diu que és una qüestió de diners, però no és així, llegir això em fereix els sentiments", reflexiona. "Molta gent em pregunta per què no em retiro, i jo els dic: ‘Retirar-me, ¿què és això?’. El meu heroi Keith Richards continua rodant, i si els Rolling Stones segueixen fent-ho, nosaltres també".

Medlocke es va enrolar en la banda el 1971 com a bateria, en un moment en què estava buscant feina a la desesperada. "Blackfoot no anava bé, estava desanimat i em vaig oferir a Allen per treballar com a roadie o per conduir el camió. I em va respondre: ‘¿Encara toques la bateria?’. Al cap d’un parell de setmanes em vaig veure gravant amb ells", relata. Allà hi va haver la versió original de Free bird, si bé aquell àlbum va acabar arxivant-se i veient la llum anys més tard (Skynyrd’s... first and last 1978). Medlocke va deixar la banda "per problemes de salut" (patia fibrosi pulmonar, un hàndicap per a la tasca percussora) i no va arribar a tocar en el primer disc oficial, titulat Pronounced Lĕh-’nérd ‘Skin-‘nérd (1973).

Notícies relacionades

El Govern d’Aragó sol·licita l’execució forçosa de la sentència que ordena el retorn de les pintures de Sixena

Còctels amb brandi: un oasi en ple estiu

Ell és nadiu americà i pot semblar curiós veure’l acollir-se a l’orgull del sud blanc de Sweet home Alabama. "És una cançó amb la qual Ronnie [Van Zandt] va voler tocar els nassos a Neil Young [com a resposta a la seva crítica Southern man], però no ens quedem encallats en el passat", cavil·la Medlocke, si bé es confessa "bastant radical" en el seu judici de la història: "La decisió política de ficar els indis en un lloc on no molestessin". Però "Sweet home Alabama té dos milions de streams a Spotify", se sorprèn. "Hi continuarà sent després que tots ens n’hàgim anat", afegeix.

I algunes cançons estan per venir. "La dona de Gary [Rossington] i la seva filla van trobar cassets de cançons que vam escriure amb ell. Seria bona idea gravar un àlbum final com a homenatge".