Maria Arnal captiva al Sónar

Una Maria Arnal d’estrena, destapant un cançoner que fon exploració i potència pop, va captivar ahir al Sónar amb un espectacle al qual l’espera un llarg recorregut. Punt de partida d’un àlbum sense encara data de publicació, AMA va desplegar un imaginari de minimalisme melòdic amb suport coreogràfic, 14 cançons en les quals floten al·lusions al rol femení en la família dins la nostra tradició cultural.

És la tornada d’Arnal després de la seva aliança amb el guitarrista Marcel Bagés. Una première que va tenir com a pòrtic la projecció d’un llarg manifest sobre el polèmic vincle del festival amb el conglomerat KKR en el qual la cantant va expressar el seu compromís per "continuar lluitant per bastir ponts entre el Sónar, BDS, Pacbi (aquestes dues últimes, plataformes de boicot a Israel) i la comunitat palestina de Catalunya". Maria Arnal agraïa al Sónar "totes les mesures adoptades" aquests dies, com "la distància pública adoptada amb KKR" i "la condemna expressa del genocidi", així com "l’estudi i el compromís d’altres possibles mesures més enllà de les dates de la pròxima edició".

La textura del concert la va marcar la veu, protagonista multiplicada amb la IA, assentada en un suport sonor molt diàfan, el sintetitzador que va embolcallar la peça titular, amb forta base percussora i una tonada imaginativa, en la línia d’una Kate Bush. Cançons de trajectes melòdics juganers (Pellizo), una seqüència amb tragèdia ("que me quemen en la hoguera, que me claven en la cruz", va reclamar teatralment en l’àlgida Que me quiten) i algun subtil deliri llatí (Espejo).

Hi va haver un gir flamenc amb Ventanita al cielo, duet amb La Tania, en el qual Yerai Cortés va aportar el seu toc de luxe, i per al final van quedar les cartes més rítmiques, com la prometedora Tic tac. Vam veure una Maria Arnal assentada en un territori més pop que popular, en contrast amb les seves arrels com a cantaire del repertori tradicional.

Una altra gran veu, la del Niño de Elche, aliat amb Raül Refree a cru+ces, va brillar en un concert que a l’octubre cobrarà forma d’àlbum. Presentat com un repertori entorn de les dicotomies existencials (vida i mort, dolor i alegria), va imposar la foscor, amb les dues figures obrint-se pas, soles en escena, fonent el cant amb l’electrònica de mínims. Va ser un concert substanciós, amb al·lusions a l’última casa i a la transformació ("nadie sabrá de nosotros, estaremos en todas partes"), d’un Francisco Contreras que va processar la veu en mode espectral sobre fons abruptes, gairebé industrials. Va alçar el to, amb el seu poder jondo, en una intensa peça de trobada amb el Refree guitarrista (acústic) que va marcar el clímax de la sessió.

Notícies relacionades

Quatre magnífics del còmic conquereixen Kosmopolis

Alejandro González Iñárritu, cineasta: "No crec en la perfecció; el que m’interessa és el rigor"

Homenatge a Sakamoto

Per a artefactes electrònics, els d’Alva Noto i Fennesz en un homenatge a Ryuichi Sakamoto digne de tots ells: anticomplaent, sense hits amb creació pròpia. Minimalisme la fricció amb el sorollós glitch i amb les invectives de guitarra (distorsionades). I per a escenes més festives, el concert del portuguès Branko, exBurakaSom Sistema. El seu Soma va conservar alguna cosa de la vella agitació, si bé es va escorar cap a una sensualitat més rhythm-and-blues. Més que suficient per garantir l’agitació al Village.