Personatges enfadats amb l’escriptor

La ruta surt de la biblioteca municipal Francesc Candel, en un pavelló de l’antiga fàbrica de Llums Z, del grup Philips, obra de l’arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri. El jardí botànic al qual s’obre va ser dissenyat per la dona d’un director general de la fàbrica i ara es diu dels Drets Humans. A la sala Pepita Casanellas del complex fabril ballen en parella jubilats. Retinguin el nom: Pepita Casanellas.

Van passar moltes coses

El trajecte continua pel conjunt de vivendes per als treballadors de la Seat i posa rumb a la parròquia de la Mare de Déu de Port, amb escala al jardí d’Elies Ortiz, activista veïnal. A la parròquia hi van passar moltes coses. Allà, la pedagoga Pepita Casanellas va ser mestra, al marge de l’escola franquista, i va conèixer el capellà obrerista Jaume Cuspinera, que es va secularitzar per casar-se amb ella. Allà, el doctor Carles Ribas Magrí, de família adinerada, va obrir una consulta informal i va acabar creant fitxes de milers de pacients. Allà, el pare de Candel va ser sagristà i campaner, i va viure amb la seva família, inclòs el Francesc.

A qui no se li va acudir res millor que anomenar pel seu nom real, o àlies, persones que va convertir en personatges d’On la ciutat canvia de nom (1957), retrat de la vida a les Casas Baratws de Can Tunis, oficialment vivendes d’Eduardo Aunós. Candel les coneixia bé perquè hi havia viscut, després de fer-ho en una barraca del costat de Montjuïc ocult a Barcelona. Va ser el seu primer domicili a la ciutat, on va arribar amb dos anys.

Total, que personatges d’On la ciutat canvia de nom que no sortien gaire ben parats a la novel·la van ser a demanar explicacions a Candel a la parròquia de la Mare de Déu de Port, i no de bones maneres. Tres dies va estar amagat l’escriptor, explica Sinca. Tot i que, després, persones i personatges com el Perchas fardarien d’haver sortit en una novel·la.

Veritat directa

Potser Candel va pecar d’innocent a On la ciutat canvia de nom, però el cas reflexa a la perfecció el nucli de la seva obra: veritat directa i només veritat directa. "Era molt bo creant personatges perquè els coneixia –diu Sinca–. També era molt bo amb els títols: Ser obrero no es ninguna ganga o, quan va ser senador, Un charnego en el Senado". Títols invencibles.

Notícies relacionades

El MNAC envia la documentació al jutjat i accedeix que es prengui una mostra de les pintures

Spotify pateix pèrdues i boicot pels seus vincles amb la indústria militar

Pròxima parada, el pròxim CAP Doctor Carles Ribas, encara conegut per alguns veïns com a Dispensari Nostra Senyora de Port. El doctor Ribas el va impulsar i el seu cosí, l’arquitecte Manuel Ribas Piera, en va fer el projecte. Igual que passa amb Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure, les explicacions de carrer de Sinca presten molta atenció a persones de l’entorn de l’escriptor a la Zona Franca. Hi ha un motiu: "Quan va accedir a la biografia, em va demanar que escrivís més dels altres que d’ell". Sinca va anar a conèixer Candel el 2001. L’escriptor el va rebre en batí i, sospita Sinca, "devia pensar mira, un altre". Però la relació va continuar.

L’itinerari acaba al mural de Candel pintat per Roc Blackblock al carrer de la Muga.