Eduardo Mendoza: "He dedicat la vida al que més m’agrada i m’ho premien"

A Eduardo Mendoza l’anunci del premi Princesa d’Astúries de les lletres el va agafar al metge i quasi el va deixar afònic de l’emoció, així que, entre trucada intempestiva i ronquera inoportuna, a l’escriptor gairebé se li queda cara d’argument d’una de les seves novel·les. Una, per descomptat, protagonitzada pel detectiu sense nom, el guillat de les pepsicoles que, a més d’immenses alegries, ha regalat a l’autor de Sin noticias de Gurb la condició de "proveïdor de felicitat".

Així és com el va definir ahir el jurat del guardó, un guant que Mendoza, de somriure entremaliat i ulls vidriosos, recull sense gairebé queixar-se. "No sé si proveïdor de felicitat, però segur que sí proveïdor de felicitat per a mi mateix", va dir mig de broma durant una roda de premsa organitzada de pressa i corrents a la biblioteca Jaume Fuster de la capital catalana.

"M’he dedicat tota la vida a fer el que més m’agrada, que és escriure i fer el gandul, i al final m’ho premien, va indicar Mendoza. "És molt bonic, una satisfacció, pensar que 50 anys després de publicar la primera novel·la no m’han enviat al quarto dels mals endreços". La jubilació, què hi farem, s’haurà d’esperar. "No em deixen –va dir–. A Serrat l’hi van donar l’any passat i es va haver de posar a cantar".

Generacions de lectors

En una dècada prodigiosa en què també li ha caigut el Kafka i el Cervantes, Mendoza considera aquests premis un "estímul", però també un reconeixement a una carrera amb unes quantes fites que no són gens menors. La primera, per exemple, haver sigut escola i entreteniment per a milers i milers de lectors. "He ensenyat a llegir diverses generacions, i això és una cosa que m’omple de satisfacció", va assenyalar l’autor.

La segona, tant o més important, haver portat l’humor a l’acadèmia, brandant l’herència del Quixot com a imbatible arma de guerra i tornant el riure on només hi havia celles aixecades i monocles polits. "L’humor sempre ha existit, però en novel·la estava en hores baixes. Vaig tenir la barra de llançar-m’hi, vaig començar amb una novel·la seriosa amb tocs d’humor, però després vaig decidir obrir una sucursal exclusivament d’humor. És arriscat, perquè si fracasses no hi ha salvació. I darrere meu s’han animat molts. Hi ha una literatura d’humor digna. L’important és no abaixar el llistó, no considerar que qualsevol bestiesa val. Aquesta literatura ja està totalment naturalitzada", va assegurar.

Notícies relacionades

Un Raphael reconstituït

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

Escriptor dels prodigis i il·lusionista de la broma, Mendoza va fer veure fa un parell d’anys que es retirava de la novel·la, anunci que va rubricar al cap de poc, en efecte, amb una nova novel·la, Tres enigmas para la organización. "Vaig dir que no volia seguir escrivint novel·les, sí, però quan fa tants anys que t’hi dediques és una espècie d’obsessió diabòlica. Les novel·les decideixen per mi", va dir. Ara mateix, va afegir, ordena papers i fa "deures", però no descarta tornar a la narrativa. "És possible que ben aviat em posi a escriure una novel·la de trets", va afirmar.

Sobre la seva relació amb Barcelona, ciutat a la qual va contribuir a donar categoria literària amb títols com La ciutat dels prodigis i Sin noticias de Gurb, poca cosa. Bàsicament perquè, va destacar, la seva ciutat ja no existeix. O només hi és en les seves novel·les. "Totes les ciutats canvien moltíssim, i precisament les persones que canvien, que som tots, ens trobem amb una ciutat que no reconeixem. La meva ciutat, la veritat, no la reconeixeria ni el seu pare", es va lamentar.