Molt ridícula, però no prou

Com la seva gran obra, la saga Resident evil, la nova pel·lícula de Paul W. S. Anderson transcorre en un escenari postapocalíptic pel qual l’actriu Milla Jovovich, la seva dona i musa, s’obre pas en la pell d’una guerrera que compta amb uns poders extraordinaris. Igual que gairebé totes les creacions del director, així mateix Tierras perdidas és un disbarat absolut.

Basada en una història de George R. R. Martin, acompanya una bruixa, Jovovich, que s’alia amb un cowboy, Dave Bautista, per trobar un home llop; mentre travessen el tipus de terra erma decorada amb calaveres i cruïlles que bé podria ocupar la portada d’un disc de heavy metal, la parella no només lluita contra criatures demoníaques i fanàtics religiosos vestits amb roba medieval i ulleres d’aviador, sinó que també s’entreguen al flirteig –tot això a càmera lenta– i mentrestant pronuncien amb solemnitat uns diàlegs inversemblants.

Entre Jovovich i Bautista no es detecta gens ni mica de química. La gran virtut del cine d’Anderson és que se sap ridícul, i es delecta en aquesta ridiculesa convertint-la en una oportunitat per a l’estilització visual més kitsch. Aquí, no obstant, els intents de la pel·lícula de prendre’s a si mateixa de broma són sabotejats per la pesadesa dramàtica consubstancial al relat. A més, les seqüències d’acció –normalment un dels punts forts de les ficcions del director– majoritàriament resulten anodines i repetitives, i els efectes visuals són un embolic de píxels. En general, al veure-la és inevitable trobar a faltar pel·lícules molt superiors a les quals s’assembla, com Fins que li va arribar l’hora, Blade Runner, Mad Max: Fúria a la carretera i algunes de les que el mateix Anderson va dirigir en el passat.

Notícies relacionades

Angel Blue a Peralada

Lax’n’Busto contagia rock’n’roll

‘Tierras perdidas’

Paul W. S. Anderson (Estrena: 9/5/2025)