Suzanne Vega, la veu càlida

Així que l’àlbum de què ens va parlar l’estiu passat Suzanne Vega (quan va venir al Porta Ferrada) no es titula finalment The survival of the fittest, frase que procedeix d’una de les noves cançons, Rats. En lloc d’apuntar a la violència del darwinisme, a aquesta "supervivència dels més aptes", la cantautora novaiorquesa s’acull a una idea més poètica, la de sobrevolar les tribulacions mundanes ben acompanyada d’àngels, amb el desig que no l’abandonin.

És el seu primer disc d’estudi en nou anys, des del que va dedicar a l’escriptora Carson McCullers (2016), i la mostra més aviat intranquil·la, pendent de les convulsions que se succeeixen arran de terra (o per sota) i adoptant en certs moments un registre sonor directe i urbà, distanciat del registre de narradora filo-folk.

Les dues cançons que ja va avançar en la seva gira de l’any passat apunten cap allà: Speaker’s corner, la que obre l’àlbum, és un cant a favor de la llibertat d’expressió muntat sobre una resolutiva bastida pop-rock, mentre que Rats va més enllà amb el seu tacte postpunk, de guitarra i sintetitzador new wave, a raó de la invasió de rosegadors perceptible a Manhattan, metàfora de les tensions quotidianes a la gran urbs.

Ella s’ha confessat últimament admiradora de Fontaines Sr. C., en coincidència amb el seu productor Gerry Leonard (també aliat de Rufus Wainwright i Laurie Anderson), com si experimentés un despertar de la fam per les sonoritats crues que estava latent des que, el 1979, amb vint anys, va assistir a un inspirador concert de Lou Reed. En aquesta línia està Witch, que comença suau i camina cap a la distorsió, advertència que "vivim en un estat de permanent emergència". També Lucinda, un homenatge nítid a Lucinda Williams, que és presentada com "una mena d’àngel" i "de vegades, una bèstia".

Notícies relacionades

L’Oratori Sant Felip Neri finalitza l’orgue Montserrat Torrent amb els últims tubs

La “bufetada” que ho posa tot potes enlaire: així és la divertidíssima obra de teatre que es pot veure a La Villarroel de Barcelona

A Chambermaid Bob Dylan hi apareix com a coautor, i és perquè es tracta d’una reinvenció del clàssic I want you (1966), en què el punt de vista el posa la cambrera esmentada. Crida l’atenció la vibració funk-soul, i el falset, de Love thief. I la seqüència de més pes arriba a Last train to Mariúpol, amb greus arpegis de guitarra cohenians i la veu de la seva filla Ruby encarrilant un lament pels refugiats de la guerra d’Ucraïna.

Tot això dona a Flying with angels una amplitud cromàtica i un dinamisme, amb profunditat narrativa i pulsions sòniques que projecten una Suzanne Vega molt contemporània sense deixar de ser ella mateixa, amb la seva càlida veu en primer pla. També en les seqüències més reconeixibles: la introspecció i els racons de la peça titular, i d’Alley, i de l’acústica Galway, que reserva per al final, deixant que el paisatge de la costa irlandesa deixi una estela d’esperança al final d’aquest passeig amb els àngels.